Clementina Arderiu, poeta de l’esperança (1976)
Peces històriques
De la columna de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Serra d’Or (III-1976) arran de la mort de Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976). Avui fa 135 anys del naixement d’aquesta poeta. Joan Triadú, crític, pedagog, membre de l’IEC, s’ocupava, com Tomàs Garcés, Joaquim Molas, Maurici Serrahima i Joan Fuster, de l’obra d’Arderiu, autora que va compartir molts anys de vida amb Carles Riba, el seu espòs.
La mort de Clementina Arderiu ha caigut, discreta, aquests dies entre nosaltres. [...] Ella havia parlat sempre d’esperança, com han fet remarcar els crítics; ho diu Joaquim Molas a l’excel·lent estudi que fa de pròleg al llibre L’esperança, encara, publicat després de la mort de Carles Riba. En aquest llibre hi ha poemes impressionants, en cert sentit «pòstums» [...] Un d’aquests poemes, amarat de tota la desolació de la mort de l'espòs, acaba, tanmateix, amb les paraules «Encara et manca més virtut, / espera». Clementina Arderiu era una dona coratjosa, perquè la seva esperança era lúcida, de dia i de nit, pròpia d’aquell seu «dormir tan prim» de la vellesa, quan la nit «es fa més fonda» perquè l’ésser que ho havia estat tot per a ella, ja no l’acompanyava amb «aquell respir beneït». Maurici Serrahima va fer observar, fa molts anys (el 1938), que la feminitat de la poesia de Clementina Arderiu no cerca d’ésser femenina, sinó que es presenta tal com és, amb una força que li ve de la fidelitat a ella mateixa. Així fou fins als darrers poemes que jo conec, quan gosa dir, a la ratlla dels vuitanta anys, que ha estat i és «una dona que viu a ple sol», acompanyada de les paraules que són el seu cant, que són el seu pa de cada dia, i que li donen, com feu remarcar Joan Fuster, «un aire d'espontaneïtat tan accentuat». Però és que el seu coratge és exemplar, fins i tot educatiu, perquè ve d'una dona senzilla i clara, i que havia dit que volia ésser «una dona com les altres», però que així revestia per a nosaltres, tots, la seva poesia, del tremp que tota obra afinada ha de tenir perquè no es doblegui quan arriba al lector i l’alliçona. Cal dir-ho tot d’una: res no s’explica en Clementina Arderiu, ni la seva esperança, ni el seu coratge, ni la seva poesia, sense la seva Fe. Cal posar-ho amb majúscula, per tal de respectar-li alguna cosa més que l'ortografia; i no només ara, quan encara gairebé és una presència, amb tota la serena bellesa de la mort ben acomplerta. Més enllà (o més ençà, qui sap!) de la crítica literària i de l'estudi biogràfic o psicològic, el seu secret, tan públic i tan confessat, esclata amb una llum enlluernadora i amb uns efectes sobrenaturals, com si tota una vida fos la nit de Nadal que ella mateixa revestia de nous trasbalsaments en la Nova lletra al «Cant dels ocells»; i és aleshores quan ens diu: «Mai no m’he sentit ben sola / que Esperança vol dir Fe». I sent paraules alades, l’arbre li refloreix i un vent nou li fa ampla la casa. La mort de Clementina Arderiu ens posa el problema de saber viure com ella, amb la fermesa de la seva guerra i del seu exili, de la seva catalanitat inseparable i del seu record nítid, pur, dels seus quinze anys «pel carrer de la Princesa / el carrer dels meus sospirs»; i ens posa el problema de l'estranya alegria que dona una mort així.
