L'Estat i les clavegueres
En els anys més intensos del Procés, i encara ara, hi ha hagut una tendència molt forta a atribuir a l’“Estat” tota la persecució dels líders que van acabar condemnats o exiliats, a banda de les actuacions contra altres persones que encara estan judicialment vives. La idea es va enfortir sobretot arran de la utilització de l’expressió deep state o, encara de manera més palesa, “clavegueres de l’Estat”. Es tracta de locucions molt suggerents, amb antecedents històrics interessants fins i tot, que descriuen una realitat paral·lela a les institucions de l’Estat, diferent de la seva cara oficial, de manera que hi hauria una mena de trames que dirigirien irregularment aquestes institucions al marge del seu control democràtic.
No puc negar que hagi existit quelcom semblant en molts estats o poders institucionals inferiors. Persones que, sense haver estat escollides per ningú, influeixen de manera molt decisiva en la presa de decisions dels òrgans dels diferents poders de l’estat i que creen dintre seu una mena de cinquena columna. Els seus membres actuen –de vegades– convençuts d’estar defensant l’estat, tot i que en realitat defensen només el seu poder personal i més aviat són enemics del país que tant creuen estimar, perquè fan que esdevingui el més allunyat d'una democràcia, encara que ben sovint diguin que estan defensant també aquesta forma de govern amb “sacrificis” imprescindibles.
Malgrat que la convicció sobre tot el que acabo de dir és forta en l’imaginari col·lectiu, sobretot perquè és gairebé com una novel·la, la realitat acostuma a ser molt més barroera, tal com es descobreix quan algunes d’aquestes trames surten a la llum pública (GAL, Villarejo...). La veritat és que tota la trama són només unes quantes persones que aparenten molt poder i que aconsegueixen complicitats i càrrecs importants en moments puntuals. Però la clau és aquesta, només: l’aparença. Aparentar controlar tot el poder. Com fa qualsevol que vol aparentar el que no és. Al final són pocs i estan ben sols, com va retratar magistralment Coppola amb l’assassinat de Don Fanucci a la segona part d'El Padrí. I són violents en les seves poques actuacions perquè “governen” amb la por. Insisteixo, poden semblar fortíssims, però són febles i estan permanentment en fals. És bo saber que dintre d’aquestes trames acostuma a haver-hi dissidents, contradiccions i lluites de poder.
Quan es parla de “l’Estat”, s’utilitza l’expressió per tractar de crear una mena d’enemic comú, però alhora involuntàriament se l’enforteix moltíssim, perquè se li atribueix un poder monolític que no té, i que se sobrevalora tant quan fa mal com quan se li demana una solució benigna però il·legal, perquè es creu que si és omnipotent pot fer qualsevol cosa. Se li atribueix una força que no és només que no tingui, sinó que ni tan sols existeix.
El funcionament del poder és bastant diferent, no només en una democràcia sinó fins i tot en una dictadura. Els caps mai tenen el poder absolut, sinó que se l’han de guanyar dia rere dia persuadint les institucions en democràcia, i ocupant tots els ressorts de poder rellevant en una dictadura. Així, en una tirania és fonamental mantenir el suport dels cossos armats, perquè són els únics que eventualment podrien donar un cop d’estat. A partir d’aquí, l’estat entra en una situació totalitària controlant el dictador –o el grup dirigent– tots els poders sovint amb paranoia, purgant enemics reals i irreals. Força vegades estats poderosos han preferit tenir com a aliats dictadures abans que democràcies, perquè òbviament arribar a tenir un contacte fluid amb el poder és molt més fàcil. Un grup mana i el poble obeeix cegament.
En democràcia compliquem les coses perquè no manin aquests dirigents, sinó el poble, i per això dividim els poders i exigim que no s’interfereixin. No volem governs que jutgin, tribunals que governin o parlaments que obeeixin el govern i siguin només la seva extensió grotesca. Volem que cadascú faci la seva feina amb consciència democràtica, és a dir, sabent què tenen entre mans i la seva importància.
La democràcia es destrueix quan tot plegat s’oblida i sorgeixen aquests personatges sinistres que només volen enredar en la política i esdevenir dictadors a l’ombra. Poden ser més o menys, i tenir més o menys poder o complicitats. Són, reitero, pocs, però constitueixen la mesura de la corrupció d’un país.
No se’ls pot aplaudir mai, tampoc quan fan el que agrada a la majoria. Les víctimes del proper excés de poder seran tots els que un dia van aplaudir.