Les claus de la nova legislatura

Segons el meu parer, les claus de la legislatura que s’enceta a Madrid són tres. La primera consisteix a saber si l’amnistia es convertirà en un fet irreversible, o si aconseguiran aturar-la en algun punt del camí que ja s’ha començat a transitar. La segona clau rau en les possibilitats reals de garantir una estabilitat parlamentària a les Corts que permeti decidir i governar. I la darrera clau passa per escatir si els pactes que s’han assolit per a la investidura de Pedro Sánchez serviran per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. 

Comencem dient que els tres temes esmentats tenen una altíssima complexitat. I afegim que només l’exercici de l’art de la política en majúscules pot oferir alguna esperança d’èxit. Anem a pams: estem veient com, fins i tot abans de conèixer cap tipus de text o d’acord, forces molt poderoses es conjuraven per convertir el camí de l’amnistia en un autèntic viacrucis, amb calvari inclòs. Fa tota la sensació que la croada contra l’amnistia no tindrà aturador, i que els seus promotors volen evitar al preu que sigui que els “malvats heretges” puguin salvar-se de la pira funerària que més d’un ja ha començat a encendre. Tanmateix, diguem-ho alt i expliquem-ho clar: sense l’amnistia no hi haurà ni estabilitat parlamentària ni oportunitat de resoldre el conflicte. I això per tres raons bàsiques: l’amnistia posa el comptador a zero, reconeix la naturalesa política i no delictiva del conflicte, i situa en peu d’igualtat els interlocutors de les dues parts, és a dir, els representants de l’Estat i els de l’independentisme. Sense aquests ingredients no sortirà cap altre plat de la cuina. 

Imaginem que, malgrat els rocs que ens vagin posant pel camí i les empentes per fer-nos caure pel precipici, l’amnistia arriba a bon port en un termini raonable. Aleshores cal veure com es pot garantir el mínim d’estabilitat necessari per abordar les decisions que cal prendre durant el mandat. A criteri meu, resulta fonamental que a Madrid entenguin que amb l’amnistia no n’hi ha prou. La fórmula amnistia a canvi d’estabilitat no funcionarà per si sola. L’amnistia resol situacions personals injustes i dures, però no s’adreça al país sencer. Els governants espanyols han d’entendre que si volen estabilitat per governar, hauran d’arriscar per resoldre el conflicte de fons. I els independentistes s’han de conjurar per obtenir solucions que s’adrecin al conjunt dels catalans, independentistes o no. Fa mesos vaig demanar que fóssim exigents, però no intransigents. M’atreveixo a repetir-ho ara, perquè crec que aquesta actitud és la que pot donar, i de fet està donant, bons resultats. 

Queda la clau més difícil, la de la resolució del conflicte. En aquest punt, cal reconèixer el que és evident: s’ha votat la investidura sense cap acord amb el PSOE sobre quina és la solució. No ho critico, ho constato. Per tant, el que realment s’obre davant nostre és una finestra d’oportunitat. Veurem si se sap aprofitar. En no gaire temps comprovarem si el partit socialista ha pres consciència de la magnitud del repte que des de fa més d’una dècada estem plantejant des de Catalunya. Una consciència que hem trobat a faltar en l’extrema miopia dels dirigents del PP i en l’erràtica estratègia del president Sánchez fins que la sempre capriciosa aritmètica el va obligar a fer de la necessitat virtut. 

El repte que posem sobre la taula és fàcil d’entendre, i alhora difícil d’acceptar: com tots els pobles, els catalans necessitem un estat. Un estat que ens protegeixi, que respecti la nostra identitat i estimuli el nostre progrés. Un estat que no freni les nostres ambicions, que no ofegui els nostres anhels, que no limiti els nostres horitzons. Durant anys, molts vàrem maldar perquè un estat espanyol finalment democràtic, europeu i modern fos aquest estat també nostre. Però els fets i les actituds d’una pila d’anys recents ens han fet endevinar que aquell estat no només no és nostre, sinó que ens va en contra. 

Insisteixo en aquesta última idea: els catalans, de tota mena i condició, necessitem un estat. Com tothom. L’ideal fora que se’ns deixés decidir si volem que aquest estat sigui l’espanyol o un de propi. Dubto molt que la finestra d’oportunitat que tenim davant ens porti a aquest punt ideal. No em vull fer il·lusions prematures, sobretot contemplant aquest paisatge d’intolerància i d’extrema agressivitat que s’està desfermant, un cop més, a Madrid com a epicentre d’Espanya. Tenim dret a ser escèptics, i moltes raons. Però no tenim el deure de perdre l’esperança. I si en algun moment els que volem solucions veiem que ens flaqueja el coratge, recordem Theodore Roosevelt: el coratge no és tenir la força per anar endavant, sinó continuar endavant quan no tens força.