Claus per continuar sense entendre'ns
Els diaris i les xarxes publiquen articles que, ens diuen amb èmfasi, tenen la clau per entendre un conflicte etern. Com si els conflictes eterns s’entenguessin. Com si les decisions que porten a la destrucció i les massacres tinguessin un sentit estratègic que es pogués justificar. És una brutalitat sense sentit, però tot i així es busquen els arguments que suposadament expliquen els passos desequilibrats d’éssers perversos que juguen a la guerra amb la sang aliena. No hi ha raons, només llàgrimes a tots els bàndols. Fa segles que el món mou d’aquesta manera salvatge les seves coordenades. Però encara ara mirem de donar-hi una explicació teòrica per poder sobreviure-ho. L’arrel és morta i n’ha de néixer una de nova. És possible, realment?
Mentre una zona estrena conflicte, el president d’un altre país en guerra alerta que la nova guerra no faci oblidar la guerra antiga, així com una nova guerra serà oblidada per la que vingui després. Esclar que això dependrà del país, perquè hi ha unes quantes guerres de les quals no en sabem res perquè “aquella gent sempre estan fatal” i no donem l'abast de com de malament ens arribem a entendre i de com de bé gira la roda de la indústria armamentística. Els diners que donen molts morts són molts diners per a pocs vius. Tampoc tenim gaires ulls per mirar com les dones continuen patint la brutalitat del règim iranià o com han quedat en silenci les víctimes del terratrèmol d’Afganistan, que són víctimes del terratrèmol permanent dels talibans. Els terratrèmols literals tenen una explicació científica. Les morts que provoquen tenen una explicació social. Com les que omplen el mar.
El dia patri espanyol es commemora amb una desfilada de les forces armades, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la cabra de la Legión, que no sé jo si amb la nova llei de protecció animal se la pot continuar fent desfilar i disfressar. La família reial borbònica presideix aquesta desfilada perquè el rei té el comandament suprem de les forces armades, entès com a rei el que toqui, perquè és un dret sagrat i diví que va passant de pares a fills. Heus aquí les claus per entendre la meritocràcia del segle XXI. També hi ha articles que ho expliquen. El 12 d’octubre és un dia que molts (massa) anomenen com el descobriment d’Amèrica i d’altres, el dia de l’inici de la colonització i la barbàrie contra els pobles indígenes, que encara dura. Aquests pobles ja havien descobert la seva pròpia terra, però van haver de descobrir per força molts dels souvenirs que els van portar de fora en un afany de conquesta. També hi ha molts llibres que parlen de les claus per entendre aquesta fam possessiva. Afortunadament, el 12 d’octubre també és el dia del paracaigudista i el fanal. L’home no va baixar ferit, només emprenyat. Ja és alguna cosa tenint en compte que era caporal. Les claus per entendre aquesta anècdota es tanquen amb un contundent “error humà”. Però tothom sap, en realitat, que la culpa la va tenir el fanal.
L’última proposta (excel·lent) de la companyia teatral La Calòrica, Le Congrès ne marche pas, parteix del congrés que es va fer a Viena el 1814, en el qual l’Ancien Régime mirava de salvar-se davant d’un món que canviava. Però com va canviar el món? Després d’assistir a la decadència del poder, avançant en el temps, el poder es regenera (perquè nosaltres volem i el deixem) i l’espectacle ens fa una pregunta demolidora: ¿quina és l’alternativa? Encara pensem la resposta. Però hi ha una pila d’articles que ens en donen les claus. Només cal obrir aquestes portes.
