Europa és pont. Ha de tornar a ser ella mateixa. La combinació de les tres ànimes: l'occidental, la llatina i la central. Europa no pot estar escorada com una Europa americana. Ha de reprendre el camí perdut: poder de mediació i voluntat de federar, començant per ella mateixa. El poder polític s’enforteix si es comparteix. Una Europa federal que superi l’actual estructura fallida. I que contribueixi a desescalar el món des de la seva singularitat. Ho va dir dijous passat Massimo Cacciari en una abrandada conferència inaugural del Festival d’Humanitats de Dénia.
Cacciari va ser figura destacada de la política italiana en el canvi de segle, en els anys de la ressaca de la caiguda del Mur de Berlín. Filòsof reconegut, amb incidència sobre una esquerra en fase de reconstrucció, va ser alcalde de Venècia en dos mandats, del 1993 al 2000 i del 2005 al 2010, i predicava un discurs de represa: Europa ha de deixar de ser un continent que s’autodestrueix per ser un mediador eficient per trencar barreres. Havia caigut el mur de la vergonya i hi havia espai per somiar. I, tanmateix, la il·lusió d’aquells moments va decaure aviat. I van tornar a créixer barreres arreu.
Ara Cacciari rellança la idea que va il·lusionar llavors però que es va encallar en una transició plena de sordideses. El teló de l’alliberament va baixar prou de pressa i ha deixat una pila de països en l’oblit. I estem en vigílies d’una elecció americana que podria enterrar qualsevol il·lusió si guanyés Trump. Segurament és aquesta amenaça la que fa que Cacciari reprengui aquell discurs interpel·lant Europa: tornarem a badar? El problema és que l’Europa actual no és la de la il·lusió de l’esfondrament del comunisme. És una Europa en una regressió cultural i moral evident, amb poders cada cop més a prop de la pèrdua de la noció de límits, com és el cas de certs magnats totpoderosos que ja planen descaradament per damunt de la política, i amb el veïnatge de governants directament nihilistes com Netanyahu o Putin, que ningú es decideix a aturar. Una Europa que en lloc de fer un viatge propi per ampliar espais, obrir barreres i construir ponts s’està decantant inexorablement cap a l’autoritarisme postdemocràtic, plegada als americans, amb escàs impuls per obrir-se al món i contribuir a la distensió amb esperit constructiu, d’obertura als altres. El joc de l’amic i l’enemic està més calent que mai. Què pot oferir al món qui rebutja els pàries que venen de fora? El voluntarisme de Cacciari és una advertència que arriba en un moment en què Europa avança dia a dia cap a la via negra de l’autoritarisme postdemocràtic. És a dir de la claudicació.
