Durant els darrers anys s’ha evidenciat que una part important de la societat catalana aspira al fet que Catalunya es converteixi en un estat independent. Aquesta aspiració es fonamenta en una voluntat col·lectiva expressada reiteradament i democràtica per vies socials i polítiques.
Tanmateix, l’experiència d’aquests darrers anys també palesa la diferència que hi ha entre la promoció i la defensa de la independència i la manera com es pot convertir en realitat. Qualsevol procés d’independència afecta la integritat territorial dels estats, la qual sol estar garantida per les constitucions, llevat de casos molt excepcionals. El cas d’Espanya no és una d’aquestes excepcions i això comporta que l’efectivitat de qualsevol projecte independentista s’enfronti amb els límits constitucionals existents.
La independència és un cas molt clar en el qual el principi democràtic entra en tensió amb la legalitat constitucional i això obliga a cercar equilibris entre aquests dos principis, que són consubstancials a qualsevol estat democràtic i de dret. Aquesta tensió només pot ser resolta amb solucions de síntesi. El principi democràtic ha de permetre que les persones que formen part d’una comunitat nacional tinguin al seu abast procediments consultius que permetin saber si existeix o no una majoria social a favor de la independència, i el principi de legalitat constitucional comporta que, en cas d'existir aquesta voluntat majoritària, s’hagi de cercar un encaix constitucional per poder-la vehicular.
Com és sabut, aquesta qüestió va ser tractada amb profunditat pel Tribunal Suprem del Canadà amb relació al procés de secessió del Quebec, i es va establir una doctrina que va servir per aprovar la llei de la claredat, una llei que regula les condicions que s’han de donar per convocar un referèndum el resultat del qual, en cas de ser favorable a la independència, obligaria a obrir un procés de negociació política per intentar implementar-lo, incloent-hi la reforma de la Constitució.
En un tema com aquest no hi ha solucions fàcils, ni són possibles solucions que no tinguin en compte aquests equilibris. Ni les declaracions unilaterals d’independència, ni tampoc la negativa sistemàtica a permetre que els ciutadans puguin expressar la seva opinió. Tampoc les solucions constitucionalment forçades. A Catalunya i a Espanya s’han comès aquests errors i no s’haurien de repetir.
La proposta del president de la Generalitat de fer un referèndum acordat amb l’Estat és plausible perquè un referèndum consultiu convocat d’acord amb l’article 92 de la CE ofereix plenes garanties per conèixer la voluntat dels ciutadans i respectar el seu resultat. Però per aplicar aquesta solució s’ha de ser realista i evitar les falses expectatives. Ho dic perquè els referèndums consultius, tot i ser convocats o acordats amb l’Estat, tenen limitacions si fan preguntes la resposta a les quals pot entrar en contradicció amb la Constitució. Existeix una jurisprudència del TC que adverteix clarament sobre això amb la finalitat d’impedir que el resultat d’un referèndum que no sigui el previst expressament per a la reforma constitucional pugui ser contradictori amb el que estableix la Constitució. Això no passaria només amb la independència sinó que es donaria també, per posar altres exemples, en el cas d’un referèndum consultiu sobre la república com a forma política d’estat o sobre el restabliment de la pena de mort.
L’existència d’aquest límit no impedeix que es pugui utilitzar l’article 92 de la CE per convocar un referèndum relacionat amb la independència, però sí que condiciona la manera de fer la pregunta. Si es tracta de preguntar directament als ciutadans si volen que Catalunya sigui un estat independent, serà molt difícil que això sigui acceptat per l’Estat, perquè aquesta pregunta no s’ajustaria a la doctrina del TC.
La manera de resoldre aquest problema implica formular la pregunta en uns termes que evitin la confrontació directa amb la Constitució; per exemple, preguntant als ciutadans si creuen que s’ha de reformar la Constitució perquè Catalunya pugui ser un estat independent. Si es vol negociar amb l’Estat la convocatòria d’un referèndum, cal ser realista i pensar que l’objectiu principal és trobar una fórmula que, encara que sigui de manera mediata, permeti saber si existeix a Catalunya una majoria favorable a la independència. La formulació de la pregunta és essencial perquè pugui prosperar la negociació amb l’Estat.
