On és la clau de l'abandonament escolar?
Cada setembre l’educació es mira al mirall els deures pendents i enguany, un curs més, moltes motxilles pesen amb la càrrega de les desigualtats educatives. La classe social, el nivell educatiu i l’origen migrant de les famílies continua condicionant l’èxit i la continuïtat formativa de l’alumnat. Deures que fa massa que se’ns amunteguen a les taules de les aules, com invertir d’una vegada per totes el 6% del PIB en educació i aplicar més mesures efectives contra la segregació escolar. Altres els anem desempolsegant i col·locant al capdamunt de la pila de les prioritats, com l’abandonament escolar prematur.
És evident que continuar estudiant després de l’ESO té molt a veure amb què passa als centres educatius i amb el suport en l’adolescència. Amb com identifiquem millor els qui, per la seva situació social, tenen més risc de llançar la tovallola. Amb com els guiem i assessorem perquè trobin el seu camí. Amb les beques que els garantim per emprendre’l –avui, un de cada cinc joves en risc de pobresa no rep cap ajut per cursar estudis postobligatoris–. Però hem de tenir en compte dues premisses més: la continuïtat formativa està en joc des de molt abans, i també hi juguen un paper determinant les oportunitats educatives fora de l’horari lectiu.
Els 16 anys, doncs, no són ben bé la cruïlla en què prenem el camí de continuar formant-nos o el de no fer-ho. És un tram més d’un itinerari formatiu que comença quan naixem i en el qual avancem amb més seguretat i motivació en funció del suport que tinguem a l’abast. Això ho tenim molt clar des dels serveis socioeducatius que fem costat a infants i joves en risc d’exclusió social, amb una feina diària i poc visible que enforteix les seves trajectòries educatives en totes les seves etapes.
Els que intervenim des de la primera infància sabem que és un punt de partida clau en el desenvolupament dels nens i nenes, on les desigualtats comencen a marcar les seves vides. Mentre seguim reivindicant que tota l’etapa de l’escola bressol sigui universal i gratuïta, treballem, entre altres, l’estimulació sensorial, el joc simbòlic, el desenvolupament del llenguatge, els hàbits i rutines saludables… Però també enfortim un model de lligams entre infants, pares i mares, així com entre les famílies, que mirem de consolidar en el temps. Perquè no es pot desvincular l’educació del suport a les famílies i la seva implicació: escoltar-les, oferir-los assessorament i informació, entendre les seves necessitats i buscar-hi resposta, adaptar-nos a la seva diversitat, assegurar-los espais de participació activa i on puguin teixir lligams de suport mutu.
Els infants van creixent i seguim trencant barreres i obrint horitzons. En les sortides, tallers, colònies o en les activitats comunitàries al barri fan descobertes que després repliquen a casa, que els desperten inquietuds i aquell somni de què seré de gran. Els pares i mares, a mesura que avancen els cursos, sovint no es veuen preparats per donar-los un cop de mà amb les tasques de l’escola. Però, tot i així, els generem espais educatius compartits amb els seus infants, perquè el sol fet que dediquin una estona a la setmana a seure al seu costat mentre aprenen ja és un gran estímul i un reconeixement al seu esforç.
Tot aquest treball de formiguetes, aquesta inèrcia de remar plegats, superar obstacles, agafar empenta amb estímuls positius i, en definitiva, fer valer realment el dret a l’educació, pot fer que el salt de la primària a la secundària no faci tant de vertigen i que decidir estudiar més enllà de l’educació obligatòria no sembli llançar-se a un abisme.