La claredat no interessa
La proposta d’acord de claredat del govern Aragonès no es diferencia gaire del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i altres invents que, amb el vent a favor del Procés, van concitar consensos i van omplir de raons la motxilla dels independentistes. Com és ben sabut, totes aquestes maniobres no van servir de gaire enfront del mur de la Constitució espanyola. Bé, sí, van obligar l’Estat a inventar-se (i finançar) l’espanyolisme cívic, i a retorçar el llenguatge fins al punt de parlar de referèndum antidemocràtic i altres oxímorons. Però de resultats pràctics, ni un. I l’acord de claredat, si no hi ha un miracle, porta el mateix camí. Sobretot perquè el vent ja no bufa tan a favor i el mateix independentisme està desunit i barallat. Aleshores, és lícit preguntar-se: per què el govern d’ERC torna a apostar-hi?
Una resposta possible és que no té cap alternativa millor. Encara que Aragonès i els seus creguin que el seu partit necessita, per damunt de tot, demostrar que és capaç de gestionar, ERC continua sent un partit independentista i no pot deixar que el seu horitzó es difumini fins a esdevenir una quimera. Per acontentar una part de la seva parròquia, Esquerra necessita que el debat sobiranista no desaparegui del tauler de joc. I el calendari de l’acord de claredat, que hauria de desembocar en una proposta concreta per presentar a la taula de diàleg d’aquí un any, li dona aquest marge. Un any per parlar de sobirania sense exercir-la, sense desafiar els poders de l’Estat i sense enviar més gent a la presó. Al cap i a la fi, com afirma Gabriel Rufián, ERC té certa capacitat de condicionar el PSOE, però ni tan sols el PSOE té el poder per condicionar la justícia espanyola. Per tant, qualsevol intent de forçar les costures de l’estat de dret exposaria els independentistes a una altra onada repressiva.
Es podrà adduir, amb encert, que la proposta d’Aragonès neix morta perquè els altres partits independentistes la troben inútil, i el PSC no vol sentir parlar d’un referèndum d’autodeterminació (de la dreta espanyola ja no cal que en parlem). Però crec que Aragonès ja s’esperava aquest reguitzell de negatives, i fins i tot, en certa manera, les desitjava. Primer, perquè de cara a l’opinió pública sempre queda més ben posicionat el polític propositiu que el rebentista. Per als votants de la CUP, el no a tot pot ser un reclam electoral; però per als de Junts, no està tan clar (almenys per als de Junts que votaran Trias). I el PSC, encara que ja s’ha empassat tota mena de gripaus, no deixa de sentir-se incòmode cada vegada que ha de fer de claca del PSOE quan diu “no habrá referèndum en Cataluña ”, així, sense matisos ni contraofertes. I més tenint en compte que Salvador Illa porta un any queixant-se que el govern d’Aragonès no dialoga Catalunya endins.
La falta d’un consens bàsic també ajuda Aragonès perquè ERC, paradoxalment, necessita que aquest acord de claredat sigui de tot menys clar. Mentre tothom discuteix si referèndum sí o referèndum no, ningú entra al moll de l’os del debat, és a dir, què s’ha de votar. La taula de diàleg va decidir que qualsevol acord entre governs hauria de ser referendat pel poble català, però això no només val per a la independència. Es podria votar per l’Estatut del 2006 restablert, per un nou Estatut, per un acord fiscal... Si es pretén anar més enllà, ja no es pot fer xiulant, com el 2017; cal reformar la Constitució (per a la qual cosa calen els vots del PP), o bé declarar-se formalment en rebel·lió.
Res de tot això es debatrà aquest 2023, almenys en l’àmbit dels partits, per la qual cosa l’única virtut de l’acord de claredat és la seva terbolesa.