L'acord de claredat tornat a proposar per Pere Aragonès aquesta setmana té la virtut de deixar a la vista en quina llarga platja de sargassos està embarrancat el cetaci de la política catalana (em penso que aquesta metàfora no s'havia fet servir encara; tampoc la repetiré). El fet és que el Govern (en minoria i en campanya electoral) planteja un acord per negociar un referèndum d'autodeterminació amb el govern d'Espanya (també en minoria i en campanya electoral). Saben que no anirà endavant, i de fet Aragonès ja l'anuncia per parlar-ne després de les municipals i autonòmiques del 28 de maig, com dient que de pressa, el que se'n diu pressa, no n'hi ha. A banda d'ERC, compta tan sols amb el suport dels comuns. Ço és: proposa plantejar al govern de l'Estat un acord que el govern de l'Estat no vol ni ha demanat, i fer-ho des d'una minoria tan reduïda que ja es veu que la proposta no sols no té viabilitat, sinó tampoc cap possibilitat de ser escoltada. Des de l'oposició se li respon en bloc que ningú s'adhereix a l'acord, però amb matisos: el PSC reclama, una vegada més, una taula de partits catalans, perquè –a diferència de tantes altres– no ha caducat la doctrina socialista segons la qual el Procés va ser essencialment fruit de la falta de concòrdia entre catalans, i que el que cal és que siguin els catalans els que s'asseguin a cosir, sargir i apedaçar. Aquesta taula, però, té la particularitat que no existirà mai, i els socialistes, per molt que insisteixin a reclamar-la, són els primers a saber-ho. Per la seva banda, Junts i la CUP coincideixen (com quasi sempre) i demanen que els que es reuneixin siguin únicament els partits independentistes: també ells saben que això no passarà, i que no existeix ni voluntat ni ganes per part de ningú que arribi a passar. Finalment, la resposta de la dreta ultranacionalista de Vox, PP i Ciutadans ja la sabem: tancament en banda i no a tot. I si amb tot això no n'hi hagués prou, el govern d'Espanya ja ha respost, per boca de Pedro Sánchez: la taula de diàleg (que Aragonès demana que es torni a reunir almenys una vegada més abans de les eleccions generals) ja ha conclòs els seus treballs i els independentistes ja tenen indults, reforma del Codi Penal i exiliades que tornen, per bé que cadascuna a la seva manera. De referèndum d'autodeterminació, no en volen ni sentir a parlar.
Tots els posicionaments ressenyats són, al capdavall, igualment estèrils i postissos. Cadascú intenta fer veure que posa una proposta damunt la taula, però amb la plena consciència que aquesta proposta és inviable: cada proposta serveix només per defensar-se de l'acusació de no fer res, i d'acusar si de cas la resta d'especular o d'obstruir. Tots saben que, com a mínim, dins aquest any no es tractarà el conflicte entre Catalunya i Espanya, i que l'any que ve ja es veurà com i amb qui toca tractar-lo. És immobilisme, sí, i s'explica perquè a ningú se li acut realment res a fer. Tret de la dreta ultranacionalista: aquests sempre saben què han de fer, i com. I se'n moren de ganes.
