La revolta contra els experts i el teorema d’Arrow

El prestigi dels experts -i especialment el dels economistes- passa per un mal moment. En les democràcies avançades els experts ja no són respectats com ho eren fa unes dècades. Els Estats Units han elegit un president que -contra el consens científic unànime- diu que el canvi climàtic és un mite i que posar barreres al comerç promourà el creixement i l’ocupació. Tot i que el 90% dels economistes professionals britànics afirmaven que sortir de la UE perjudicaria greument la prosperitat de la Gran Bretanya, una majoria dels seus conciutadans van preferir ignorar-los i votar a favor del Brexit.

Com deia fa pocs dies Carles Boix en aquestes planes, vivim la revolta dels perdedors de la globalització contra l’establishment. I els experts són part de l’establishment. Les xarxes socials que donen accés massiu a opinions i informació a la carta alimenten els biaixos cognitius -l’afany de confort amb les pròpies creences que indueix a cercar informació que les reforci i ignorar els fets que les contradiuen-. Això polaritza i segrega el debat públic, i devalua la veu dels experts. Ara bé, també els experts patim biaixos cognitius. Aquesta rebel·lió ens ha agafat per sorpresa, tot i que teníem l’evidència davant del nas. Com diu Branko Milanovic, “a ningú li semblava estrany que en un país amb la gent ben educada i una renda per càpita de les més altes del món un terç de la població es declarés creacionista o cregués que ens dominen els extraterrestres”.

Potser el problema és que els experts s’han acostumant massa a pontificar sobre el que saben, però no parlen gens del que no saben, ni del que saben que no poden saber. Rarament sentim experts que expressin cap dubte, tot i que els seus coneixements estan subjectes a grans marges d’incertesa. El problema dels economistes no és que no encertéssim a pronosticar la crisi financera del 2008, el problema és que no hem explicat que les crisis no es poden pronosticar. Els experts ens resistim a comunicar els límits de la nostra competència. Atiats per la dinàmica de la notorietat, els arguments més agosarats s’imposen per sobre dels més prudents.

Pensava en el fet que les veus dels economistes més savis no són les que més ressonen quan he rebut la notícia que el dimarts 22 de febrer va morir als 95 anys el gran economista Kenneth Arrow. Arrow, premi Nobel d’economia el 1972, passarà a la història entre els gegants de la ciència. Les seves contribucions inclouen el teorema que fonamenta la teoria de l’elecció social i les votacions; l’article fundacional de la teoria moderna de l’equilibri general (que ens permet entendre les interaccions en els mercats i la seva relació amb el benestar); i les bases per a l’anàlisi econòmica de la salut, la informació i la innovació.

El teorema d’Arrow és un resultat que qualsevol persona educada que es preocupi pels afers públics hauria de conèixer i tenir present. El va exposar en el seu llibre So cial choice and individual values, en què avalua i compara els sistemes de votació existents i exposa les seves inevitables limitacions. Arrow dona tres condicions que sembla raonable esperar d’un procediment de votació. Primer, que respecti les unanimitats; és a dir, que si tothom està d’acord que A és millor que B, aleshores cal mantenir aquest ordre en l’elecció col·lectiva. Segon, que el resultat prioritzi les alternatives de manera coherent; és a dir, que si A és col·lectivament preferit a B, i B és col·lectivament preferit a C, aleshores també A sigui col·lectivament preferit a C. I tercer, que la preferència col·lectiva entre dos alternatives no canviï per la presència, o no, d’una tercera alternativa. El teorema demostra que quan un col·lectiu ha de triar entre almenys tres alternatives, que els votants poden prioritzar en qualsevol ordre, aleshores cap sistema de votació pot satisfer simultàniament aquestes tres condicions.

Aquest teorema ens proporciona una eina fonamental per entendre els límits del que és possible, i el que no, quan un grup ha de prendre decisions col·lectives. És el punt de partida que ha esperonat diverses generacions d’investigadors a pensar amb rigor sobre les decisions col·lectives i la democràcia. I ens convida a pensar-hi amb modèstia, conscients dels límits de la nostra competència.