El conflicte polític català s'ha de dilucidar dins de les vies marcades per la Constitució espanyola, complementada pels principis rectors que estableix el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. L'estat espanyol havia d'afrontar la disputa amb els mecanismes establerts a la mateixa Constitució, que impedeix qualsevol iniciativa que propugni un referèndum unilateral per assolir la independència.
Tot i això, el govern presidit per Mariano Rajoy, descartant deliberadament els principis bàsics del dret penal, va decidir acudir a la via punitiva. Els fets, inicialment, es van qualificar com a constitutius dels delictes de rebel·lió, equiparant-los a una mena de moviment armat semblant al del 23-F. Es va estendre la imputació als delictes de malversació de cabals públics i desobediència. El president Carles Puigdemont i altres polítics, davant la seva imminent detenció, com havia passat amb altres membres del Parlament i del govern de la Generalitat, van decidir fugir a l'estranger.
El Tribunal Suprem va posar en marxa les ordres europees de detenció i entrega, que van recaure en diversos països. Tots els jutges europeus que van rebre aquestes peticions les van rebutjar considerant que els fets que les sustentaven no eren constitutius de delicte en els ordenaments jurídics respectius. Finalment, en notòria contradicció amb les seves mateixes iniciatives, el Tribunal Suprem va rebaixar els fets als delictes de sedició, malversació i desobediència. El redactor de la sentència reconeix indirectament la seva irrellevància penal quan declara que tot va quedar solucionat amb la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat de l'article 155 de la Constitució.
Amb posterioritat, l'actual govern espanyol inicia un diàleg polític amb l'actual govern de la Generalitat que, partint d'un indult previ als condemnats, culmina amb la supressió del delicte de sedició i el retorn a la definició tradicional dels delictes de malversació, deliberadament alterats l'any 2015 per condemnar els independentistes.
En conseqüència, el jutge instructor Llarena va haver de modificar les originàries ordres de detenció i entrega, reconvertint-les, no sense un intolerable retret polític impropi d'un jutge imparcial, per reduir la petició de les seves ordres futures als delictes de malversació i desobediència. Clara Ponsatí va quedar eximida del delicte de malversació i se li imputa únicament el de desobediència.
En el transcurs dels esdeveniments havia adquirit la seva condició d'europarlamentària, per la qual cosa en cap cas havia de ser detinguda. Només calia comunicar al jutge instructor la seva entrada en territori nacional perquè fixés una data per a la seva compareixença davant el Tribunal Suprem, se suposa que per seguir un procediment pel delicte de desobediència.
Fa temps que mantinc, en articles i en la meva anàlisi de la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem (El gobierno de las togas, Editorial Catarata), que, amb l'actual redacció del Codi Penal, un parlamentari o un membre del govern central o autonòmic no poden ser considerats com a autors d'un delicte de desobediència previst a l'article 410 del Codi Penal per als delictes contra l'administració pública. Tal com està configurat, la desobediència fa referència a les autoritats o funcionaris públics que es neguin obertament a donar el compliment degut a resolucions judicials, decisions o ordres de l'autoritat superior. És evident que s'està referint a autoritats o funcionaris dependents d'una autoritat superior. En cap cas no es pot considerar com a tal el Tribunal Constitucional respecte dels representants directes o indirectes de la sobirania popular per a actes realitzats en l'exercici de les seves funcions.
En conseqüència, considero que un cop Clara Ponsatí acudeixi a la crida del jutge instructor, les actuacions han de ser arxivades. El legislador del 1995 va pretendre acomodar la repressió penal de determinades conductes que afectaven l'administració pública per garantir el correcte exercici de la funció pública. S'està referint, segons la majoria de la doctrina penal, a l'activitat administrativa i mai a l'activitat política realitzada per persones que, com he dit, estan investides i tenen el suport de la sobirania popular. Els destinataris de les ordres o mandats són, exclusivament, les autoritats o els funcionaris de carrera o interins, incardinats dins l'activitat administrativa regulada pel dret administratiu i disciplinari. Només ells, si sobrepassen aquesta relació jeràrquica de manera deliberada, poden ser considerats com a reus del delicte de desobediència.
