Era quan la van nomenar consellera d’Ensenyament, a mitjans de juliol del 2017, que vaig saber per un col·lega i amic comú que tenia el projecte d’escriure un petit llibre sobre el procés d'independència de Catalunya per al públic internacional. Un grup de col·legues, convocats per ella, ens vam començar a reunir per dissenyar aquest llibre, definir-ne els continguts i repartir-nos la feina d’escriptura. La seva idea força era escriure un llibre petit –de butxaca– en anglès i que es vengués a un preu que també fos petit. Un objectiu molt més ambiciós del que sembla a primer cop d’ull. Les editorials angloamericanes són implacables en els seus criteris comercials per publicar llibres de butxaca a preus modestos. Han de poder tenir un públic enorme. És el que Clara Ponsatí volia. Ella no es posa mai reptes fàcils, i aquest no ho era. Ens va engrescar fàcilment. Els acadèmics poden escriure-ho tot si no ens llegeix ningú, però si t’ha de llegir molta gent cal polir molt més els arguments.
El que havia de ser un llibre a unes quantes mans i fàcil d’escriure per a tots els que hi participàvem va acabar sent tota una aventura. Dos mesos i mig després d’acceptar el nomenament de consellera d’Ensenyament es va produir el referèndum de l’1 d’octubre. El 27 d’octubre es va produir la tímida declaració d’independència des del Parlament de Catalunya. La consellera Ponsatí va marxar a l’exili acompanyant el president Puigdemont. A partir d’aquell moment la seva trajectòria personal ha esdevingut molt pública i molt publicada: una icona política de l’independentisme. Ha tingut i expressat opinions personals intenses i sovint incòmodes per a tothom. Ha estat defensora dels seus drets i dels drets nacionals de Catalunya. El seu pensament estava –i està– escrit en el llibre que ella va dirigir, tot i que les múltiples oportunitats d’expressar-se públicament des de diversos altaveus –com el d’eurodiputada– han generat moltes més opinions seves que les molt mesurades, però molt fermes, que expressa per escrit a The Case of the Catalans.
El subtítol és molt explícit: Why so many Catalans no longer want to be part of Spain (Per què tants catalans ja no volen formar part d'Espanya). El camí fins a aquest llibre, editat –en el sentit acadèmic britànic– per la mateixa Clara Ponsatí, amb la col·laboració, per ordre alfabètic, d’Antoni Abat Ninet, Enriqueta Aragonès, Carles Boix, jo mateix, Xavier Cuadras-Morató i Jordi Muñoz, va ser complex com la mateixa història seva i de Catalunya. La distància va complicar la col·laboració. L’acceleració de la història la va complicar encara més. La dificultat per trobar un editor comercial va ser un altre fre. Cada cop que teníem un manuscrit tancat, els nous esdeveniments obligaven a actualitzar una colla de capítols. Però només podia publicar-se si tenia ben viu el vincle amb l’actualitat.
Vist en retrospectiva, va ser prou miraculós que es publiqués. Quan ella va estabilitzar-se a Edimburg, on va tornar a esdevenir catedràtica a la Facultat d’Economia i Finances de la Universitat de Saint Andrews, la més antiga d’Escòcia, va poder trobar una editorial escocesa que va apostar per la versió de butxaca que ella volia. Era Luath Press, d'Edimburg, que la va publicar la tardor de l’any 2020. El preu era l’element més contundent de la voluntat de difusió: vuit lliures esterlines per 166 pàgines de butxaca. S’hi tractava, en un llibre sense autories explícites dels capítols, i amb molta discussió i comentaris entre els autors, els següents grans temes: “La democràcia espanyola troba els seus límits”, “El rerefons històric”, “La història d’un desacord constitucional”, “Votants i partits avancen cap a la independència”, “Els costos i beneficis econòmics de la independència” i “Catalunya i el dret d’autodeterminació”. El llibre para molta atenció a la Constitució del 1978, quines portes semblava obrir i com es van anar tancant amb una successió de passes enrere, algunes molt vistoses com el 23-F i el consentiment transversal dels grans partits espanyols respecte a desmuntar parcialment el que s’havia pactat i votat a la Constitució; el desmuntatge minuciós de les competències autonòmiques apel·lant a la igualtat dels espanyols i a les competències estatals per protegir-la, o el desmuntatge accelerat del segon govern Aznar, quan va donar per tancat el model autonòmic, que volia dir que s’havia de desactivar. Ponsatí apunta al caràcter nacional espanyol de totes les polítiques involucionistes i al xoc amb els principis de respecte a les minories nacionals. Un altre moment crucial de l’argument és la discussió de les raons del creixement explosiu de l’independentisme l’any 2012. L’aprofundiment en els fonaments econòmics de la possibilitat de la independència i la reflexió sobre l’abast i potencial de l’aplicació del principi d’autodeterminació són altres pàgines memorables del llibre.
Malgrat la seva brevetat, la voluntat d’adreçar-se a un públic global fa del llibre una obra molt ben treballada i lligada, sense escarafalls però contundent. La pregunta del subtítol queda àmpliament resposta.
