La claca del ‘Preguntes freqüents’

Dissabte, TV3 emetia una edició especial del Preguntes freqüents que, en realitat, era el mateix programa de sempre. El debat d’investidura i la presència del president de la Generalitat per parlar de la seva voluntat de desobeir la inhabilitació de la JEC li donaven, però, una intensitat informativa complementària. Quan Cristina Puig va presentar Quim Torra, el públic del plató es va posar dempeus i va aplaudir-lo efusivament. Lògicament, realització va mostrar l’instant. Durant l’entrevista, la presentadora li va preguntar què demanava als Reis d’Orient aquest 2020 i Torra va respondre ras i curt: “Jo sempre els demano la independència de Catalunya”. I, una altra vegada, la claca del públic es va tornar a activar espontàniament per celebrar aquell desig. Quan Cristina Puig va acomiadar el president, la reacció va ser idèntica a la de l’inici. Els espectadors del plató es van tornar a aixecar de la cadira i van aplaudir amb vigor el president de la Generalitat. Realització ho va mostrar perquè ho poguéssim apreciar des de casa. Després de la publicitat era el torn de Pilar Rahola, que, tot just asseure’s a la seva cadira, va afirmar amb contundència: “Estic molt orgullosa, avui. Molt orgullosa del meu president, el Molt Honorable President de la Generalitat Quim Torra”. I la claca del públic del plató va tornar a esclatar per expressar la seva complicitat amb el parer de la col·laboradora.

Donem per descomptat que el públic del Preguntes freqüents reacciona espontàniament i no induït per cap regidor. És en una graderia observant un espectacle televisiu i es comporta com el que és. Igual que ho fa en un teatre quan un actor deixa anar un monòleg espaterrant o quan una soprano canta com els àngels una gran ària d’una òpera italiana. L’entusiasme els porta a exhibir la seva aprovació d’aquell instant, la necessitat de reafirmar-lo. Aleshores ¿una televisió pública ha de coartar la llibertat dels assistents a un programa que té voluntat d’espectacle? D’altra banda, la claca efusiva a les paraules del president i a les lloances de Rahola actuen de subratllador ideològic i el fervor transmet a l’audiència un missatge carregat de posicionament polític, un fet contraproduent en un mitjà públic. Sense el públic del plató hauria sigut una entrevista més al president en un dia periodísticament oportú i una col·laboració d’un dissabte més, en la línia habitual de Rahola. L’aplaudiment del discurs polític delata que aquells convidats juguen a casa i mediatitza la interpretació de l’entrevista. Un president que diu que és de tots els catalans en una televisió que malda per ser de tots els catalans però que, en tots dos casos, hi ha vegades que no ho sembla. El públic de la graderia no té per què representar l’arc parlamentari, però la seva unanimitat a l’aplaudir dempeus desferma un plantejament mediàtic de flaire propagandista i dona arguments als que qüestionen la presumpta neutralitat de la cadena. No cal posar-los l’ham perquè mosseguin.