El civisme no és de dretes ni d’esquerres
Ja s’ha convertit en un costum beure alcohol pel carrer i, en acabat, deixar l’ampolla, la llauna o el vas a terra, a l’ampit d’una finestra o a l’escala del metro. M’imagino que deixar les restes de la trobada a qualsevol lloc i no a la paperera que normalment hi ha a pocs metres deu ser part de la gràcia de la quedada, com una mena d’afirmació de llibertat individual transgressora. La mateixa que practica la persona que surt de nit amb un esprai i una escala a pintar les persianes, les parades d’autobús o les entrades dels aparcaments que li vinguin de gust.
Aquests comportaments incívics no són els més greus amb què podem ensopegar avui en dia, però van reduint la ciutat a un espai brut i desagradable, perquè per aconseguir que la societat convisqui no n’hi ha prou amb les obligacions i les sancions, sinó que cal, en primer lloc, el civisme de la gent que comparteix un mateix espai. El principi és senzill: civisme és pensar en els altres.
Però com que civisme i bona educació van plegats, i en això de la bona educació “alguns hi detecten de seguida un tuf purità” (Josep-Maria Terricabras en l’excel·lent Pensar diferent, Comanegra), reclamar civisme sembla de dretes. I no ho és pas, el civisme no té color polític, com si captenir-se en públic fos una mena de repressió. Per això cal sancionar l’incivisme sense complexos ideològics.
Ja no som en l’època en què l’espai públic no era de ningú i ja hem pres consciència que és de tothom. Precisament per això, tots hem d’estar interessats en exigir i vigilar que les voreres, les parets o els parcs estiguin decents i no facin pena. Perquè un espai crònicament deixat esdevé normal i crida a més deixadesa.
