La civilització ja ha mort
La idea de l’antropocè està de moda. Llibres i pàgines de diaris i revistes debaten sobre l’impacte de la humanitat en el planeta, tant a nivell ecològic com geològic. S’ha considerat que la petjada humana ha transformat de manera inequívoca i determinant tots els aspectes de la vida de l’orbe. Alguns autors apunten que la transformació de l’antropocè va començar amb la invenció de l’agricultura, mentre que d’altres prefereixen situar-la a l’inici de la Revolució Industrial. En qualsevol cas, l’ús conceptual de l’antropocè està bastant estès. No deixa de ser curiós que s’estigui emprant un terme que normalment defineix una època geològica. L’home ha passat de ser un simple hoste de la superfície del planeta a definir tota una etapa de la seva vida. Les posicions a l’entorn de l’antropocè són contrastades. D’una banda, trobem Roy Scranton, antic soldat de l’exèrcit dels Estats Units i avui estudiant de doctorat a Princeton. En un influent i premiat article del 2013 al New York Times, titulat “ Learning how to die in the anthropocene ”, Scranton advertia de la responsabilitat humana en la catàstrofe que les properes cinc generacions viuran en la completa transformació del planeta en l’era antropocènica. En un to apocalíptic, adverteix que cal aprendre a morir i conclou que la civilització humana ja ha mort.
De l’altra, trobem el Jacobin Magazine, la revista americana dels millennial marxists, que exculpa la humanitat de qualsevol responsabilitat en el canvi climàtic i en una hipotètica catàstrofe global. En aquesta exoneració infantil, els marxistes americans recorren un cop més al papu capitalista. Aquesta ha estat la tasca d’Andreas Malm i el seu recent “ The anthropocene myth”. En aquest article, Malm negligeix el rol industrialista-depredador dels països del bloc comunista i els arriba a disculpar perquè no sabien el que feien. Pel camí, aquests marxistes han oblidat l’amor industrialista incondicional dels vells marxistes leninistes. Òbviament, per a Malm i els seus coreligionaris, tot és culpa del capitalista del Regne Unit i dels Estats Units. Fins i tot a la Xina, per les inversions que hi fan les corporacions occidentals.
En aquest guirigall de veus apocalíptiques que proclamen la mort de la civilització o la destrucció capitalista del món, ha aparegut molt recentment una tercera anàlisi a la revista americana Aeon. El professor de Duke Jedediah Purdy, coherent amb la seva visió anarquista del món, ofereix al seu article “ Imagining the anthropocene ” un retrat crític de l’antropocè. Ni culpa el capitalisme del canvi climàtic, ni presenta la mort de la civilització. Amb el seu pragmatisme habitual, Purdy presenta les desigualtats de l’antropocè arreu del món, sigui quin sigui el sistema imperant, i advoca per la construcció d’un antropocè democràtic que oposi un creixement econòmic de base neoliberal. Purdy considera que la solució passa per la construcció d’una comunitat política global -no parlem de les Nacions Unides- que apliqui de manera coherent i homogènia mesures democratitzadores i de federació mundial que formin una nova idea de la humanitat. De la mort de la humanitat a l’adveniment d’una nova humanitat.
Purdy, tot i el seu utopisme, és seriós i equilibrat en la seva crítica. El discurs apocalíptic que crea aquesta consciència global antropocènica de mort de la civilització per ella mateixa connecta amb la idea primigènia de “crisi ecològica” que es va encunyar als anys 60 i 70. Encara no hem superat el martiri dels mots i de la nostra assumida condició culpable com a espècie. En aquest sentit, la miríada de moviments i de modes que admiren la vida preindustrial i preagrícola són una resposta a la desesperació de la destrucció del nostre hàbitat i de nosaltres mateixos en l’antropocè que vam crear. La descoberta i desvetllament del problema, sense entrar en l’abast del canvi climàtic, és un lent, lentíssim gir que porta massa anys al món de les idees i que no arriba a copsar la pràctica transformadora en el món del diner-indústria-consum-idolatria.
Encara el 1947, utopistes anarquistes americans com Paul i Percival Goodman podien imaginar al seu llibre Communitas una nova humanitat que excel·lia en industrialisme i urbanisme desaforats, democràtics, igualitaris, neutres i matemàticament planificats per a la perfecció de les necessitats humanes. En l’epíleg escrit trenta anys després, Percival Goodman admetia que el llibre partia de premisses industrialistes calamitoses que deshumanitzaven el seu projecte i contribuïen a la crisi ecològica. En suma, Percival Goodman reconeixia que calia una reelaboració absoluta de les idees que presentava.
Mentrestant, la civilització ja ha mort, el nou ecologisme busca aliances empresarials per fer la conservació del medi ambient rendible, i els joves marxistes són incapaços d’elaborar una mínima crítica intel·ligent de l’industrialisme soviètic socialista.
