'Civil war'
La pel·lícula de moda és un excel·lent drama bèl·lic que, entre els seus múltiples encerts, en té dos de principals: situar la seva distopia no en un futur més o menys proper sinó directament en l'actualitat, i fixar el punt de vista no en els combatents ni en la població civil sinó en un grup de fotoreporters de guerra fent la seva feina en uns EUA en què els estats de Califòrnia, Florida i Texas s'han aixecat en armes desafiant el govern de Washington i el seu president, que no dubta bombardejar la població civil amb l'excusa d'aturar els insurgents. El treball artístic i tècnic és de primeríssim nivell, amb una direcció impecable d'Alex Garland i una fabulosa Kirsten Dunst al capdavant del repartiment. Com a narració, combina elements del cinema bèl·lic i el d'acció i aventures amb el relat d'iniciació a través del viatge (l'aprenentatge que du a terme la jove reportera interpretada per Cailee Speaney). Un viatge al cor de les tenebres, i que en cinema han recorregut abans Coppola a Apocalypse now o Herzog a Aguirre, la còlera de Déu.
Civil war va més enllà d'advertir-nos que Occident pot caure a causa del ressorgiment de les extremes dretes i el feixisme: també ens posa el mirall al davant per recordar-nos que estem sempre més a prop de la barbàrie del que estem disposats a admetre. Quan un dels reporters pregunta a un soldat contra qui dispara, la resposta és franca i concisa: “Ells ens volen matar, i nosaltres a ells”. Això és tot. Es dona a entendre que el president és un personatge autoritari i corrupte (va pel tercer mandat, per exemple), populista i mentider, que ha manipulat les lleis i les institucions a conveniència. Però no queda gens clar que els rebels siguin millors que ell, ni en els seus plantejaments ideològics ni en la manera de defensar-los. El que sí que hi ha és una onada de violència desencadenada: s'ha trobat un pretext per donar solta a la voluntat de matar, torturar, vexar, violar, saquejar. És la manera d'estar segurs que tot ha saltat pels aires, que el tel protector conegut com a civilització s'ha esqueixat i ràpidament s'ha consumit fins a no quedar-ne res.
Segurament la pel·lícula deixarà dins el record de molts espectadors l'escena en què el grup de reporters es troba amb el personatge interpretat per Jesse Plemons, un ultra sanguinari i metòdic que decideix executar ciutadans segons si considera que són prou americans o no, bons americans o americans dubtosos. “Ets americà, d'acord, però quina mena d'americà ets?” Una frase, esfereïdora, que actua com un conjur que regala una conclusió immediata i definitiva sobre els altres. Ets bon espanyol? Ets bon català? La ficció de Civil war permet el trasllat contrafactual de les situacions que hem conegut, pels reporters de guerra, a Síria, l'Iraq, l'Afganistan, el Iemen o Gaza a territori americà. El trumpisme i l'assalt al Capitoli del dia de Reis de 2021 hi ressonen amb força, però la imatge que ens proposa el mirall d'aquest film concerneix tot Occident. I també, la reflexió sobre el periodisme, i sobre com ens contem els fets.