Ciutats de professionals
Passava una cosa molt divertida amb determinats arquitectes de renom mundial i alguns professors d’arquitectura, quan jo estudiava fa vint anys. Encara que el seu projecte fos objectivament desmesurat o megalòman, ells creien que era meravellós. Hi ha textos i plans aprovats d’aquella època que fan vergonya aliena, perquè revisats ara indiquen la naturalesa del despropòsit. Eren arquitectes permanentment emprenyats amb la humanitat, que creien que els ciutadans no tenien criteri per admirar la seva obra i parlaven “dels veïns” com a adversaris. Si haguessin pogut, haurien escollit les persones que viuen als seus edificis, o els haurien dictat pautes per comportar-se “adequadament” als seus espais públics. Llavors, calia ser valent per oposar-se a determinats visionaris que tenien tot el poder, diners i recursos per vendre’ns ocurrències. Però l’esperit crític i el sentit comú de la ciutadania ha acabat posant tothom a lloc.
I no passa res. Als arquitectes aspirants a estrella cada vegada els interessen menys els projectes petits en ciutats perifèriques i afortunadament les universitats són plenes de gent jove amb prou criteri per desemmascarar els impostors.
Quantes idees venudes com a visionàries han estat inviables o han acabat com a llocs de mala mort? Una cosa és tenir visió i una altra és construir llocs on la gent se senti a gust. La visió ha de servir per imaginar llocs on sigui més còmode viure. La genialitat professional l’encarna un arquitecte com Jujol, o uns anys més tard arquitectes com Josep Llinàs o Ricardo Flores i Eva Prats, i tants altres, que converteixen rajoles en paviments plens d’escarabats, finestres en retaules o façanes en paisatges. La seva obra sempre supera la prova del nou: tothom voldria viure a la Casa Planells, als habitatges del carrer del Carme o esperar el divendres al vespre a la Sala Beckett.
Soc bastant optimista. Crec que les noves maneres de fer participar i deliberar ajudaran a crear entorns on proliferin idees atentes a les necessitats de la gent, que no vol dir les més ocurrents ni les més disruptives. Com demostra Jordi Ludevid al llibre Ciutat de professions, mai com ara no hi havia hagut tants professionals amb capacitat per exercir l’ofici d’arquitecte (o el de metge, o el d’advocat), assumint riscos i desenvolupant el seu ofici, fent el que cal fer sense intentar vendre la moto. El llegat històric de municipis mil·lenaris, sòlids coneixements en matèria urbana i un cos escrit molt valuós han d’ajudar a millorar la iniciativa i autonomia dels professionals per mitigar els efectes d’una urbanització explosiva durant les darreres dècades.
D’altra banda, a causa de la pandèmia i segons l’Idescat, els 736 municipis catalans amb menys de 5.000 habitants han rebut un saldo migratori positiu de 13.068 persones, mentre que els 23 municipis de més de 50.000 habitants han perdut vora 28.600 persones. Dit sense tecnicismes: moltes persones han abandonat ciutats grans com Barcelona i Girona per anar a viure en entorns on hi ha més accés a la natura i pisos i cases que no semblen caríssimes llaunes de sardines. Cap pla, cap paper, no havia anticipat la possibilitat d’un moviment d’aquestes característiques, però aquesta nova agenda urbana escrita per les preferències individuals de moltes famílies i l'oportunitat del teletreball pot recuperar petites ciutats amb rambles, porxos, esglésies i places mil·lenàries.
El repte, ara, és que l’activitat econòmica segueixi l’estela dels canvis residencials. Arribats a aquest punt, s’obre una perspectiva de servei inèdita per als professionals que tenen poca estructura i molta autonomia. Una perspectiva que pot ajudar aquests pobles a recuperar patrimoni, a arreglar racons i cantonades emblemàtiques i a obrir nous tallers o despatxos que dinamitzin els carrers totes les hores del dia. Durant dècades s’ha tendit a tancar el debat territorial amb la simplificació que només la ciutat compactada a Barcelona és sostenible per oposició a les grans extensions de xalets dispersos. Però la majoria de ciutats catalanes són denses, compactes i capaces d’inventar feines per als seus residents. Ciutats com Palafrugell o Cambrils han sabut crear i mantenir llocs de treball per a la gent que hi resideix, facilitant la conciliació i la reducció dels desplaçaments diaris en cotxe per la mobilitat laboral obligada. La professió de l'arquitectura ha canviat, i és a les nostres mans posar-la al servei d’una nova agenda urbana.
