Les ciutats que ens esperen
La plataforma Filmin ha estrenat una sèrie que és tan curta i condensa amb tanta força el missatge que podria ser perfectament una pel·lícula, i no gaire llarga. Quatre episodis de vint minuts que t’absorbeixen perquè la realitat que reflecteixen és molt potent. És com si ens donessin l’oportunitat d’espiar pel forat del pany el futur de les nostres ciutats. Tot i que les ficcions distòpiques sovint tenen elements d’exageració dramàtica, tens la sensació que The architect no ens porta gaire lluny d’on som. La sèrie passa al centre d’Oslo, però podria ser qualsevol altre lloc del món perquè la ciutat pràcticament no la veiem. Prioritza els espais interiors, limita els enquadraments als personatges i retalla extremadament l’entorn, emfasitzant l’asfixia vital que pateixen les persones. La ciutat ha esdevingut extremadament hostil. El preu de l’habitatge i del lloguer és tan inassequible que la gent ha acabat malvivint al carrer i en places de pàrquing subterrànies. Els cotxes han desaparegut i les persones passen a ocupar el seu espai. Els bancs s’han convertit en edificis infranquejables on veus robòtiques maltracten els clients a través d’un intèrfon. Els drons han conquerit les ciutats assumint tasques absurdes. La quotidianitat s’ha deshumanitzat del tot i els objectes i materials vinculats a la vida diària i les rutines han esdevingut un luxe prohibitiu. Les empreses tracten les persones com si fossin robots. La protagonista de la sèrie, la Julie, és arquitecta i és degradada al rol de becària en el despatx de renom on treballa. L’oportunitat de participar en un concurs per construir mil habitatges al centre d’Oslo és el motor que activarà la Julie. El premi econòmic pot canviar la vida del guanyador.
The architect, millor sèrie al Festival de Berlín, podria tenir vuit episodis de cinquanta minuts i la història se sostindria perfectament. Però, en canvi, és tan minimalista com l’arquitectura nòrdica. L’austeritat de les línies narratives és, en alguns moments, sorprenent. I això que la crítica social té una càrrega molt forta. La creadora de la sèrie, Kerren Lumer-Klabbers, planteja un drama on qüestiona la degeneració de les ciutats a través d’un despatx d’arquitectes de prestigi. Un ofici que ha prioritzat l’estètica i s’ha oblidat de les persones. S’allunya del barroquisme formal i apocalíptic i prefereix posar el focus en l’aïllament de la deshumanització i en com les persones arriben a normalitzar-lo. A través de la imatge, Lumer-Klabbers fins i tot sembla qüestionar l’austeritat arquitectònica i decorativa nòrdica convertint-la en hostil. Els edificis es mostren sovint en contrapicat i els interiors de línies netes esdevenen freds i inclements amb els personatges. El mobiliari urbà rebutja les persones i fins i tot el nom dels colors del pantonari està desproveït d’emocions. The architect prioritza el missatge als detalls dels conflictes. I és precisament aquesta austeritat i contenció el que converteix la sèrie en encara més inquietant.
