La ciutat i els seus governs

Cada vegada queden menys dubtes que el govern de Rajoy utilitza la crisi com a coartada per a un triple objectiu: una recentralització de l'Estat amarada d'un espanyolisme antic en què les autonomies són una nosa; el desmantellament progressiu de l'estat del benestar amb la permanent excusa que no el podem pagar, i una involució en drets socials en la qual l'exalcalde de Madrid fa tots els punts per aparèixer com l'alt representant de la dreta més cavernícola. En aquesta mena d'ofensiva total ha passat més desapercebut l'atac a l'autonomia dels governs locals, però en canvi té una importància essencial. El projecte de reforma de llei de bases del règim local es carrega de ple l'autonomia dels ajuntaments i els converteix en simples administradors de competències fixades per l'Estat. En canvi, atorga un rol central a les velles diputacions provincials, l'última administració supervivent d'una concepció centralista de l'Estat. És curiós que la reorganització territorial redueixi el paper de les dues administracions que més novetat i canvi han aportat a l'època democràtica -autonomies i municipis- a costa de més estat i més província (!).

Més enllà del xoc de trens que suposarà la pulsió recentralitzadora (fa temps que el partit que més fa per la independència de Catalunya és el PP), l'afebliment dels governs locals és un absurd en els temps actuals. S'ha dit i repetit que vivim en el segle de les ciutats, en un procés imparable d'urbanització del món, en què la nostra vella idea de ciutat es dissol, es fa líquida, es descompon en grans àrees urbanitzades sense límits, ni físics ni simbòlics. Aquesta nova realitat cal governar-la, és necessari un poder públic capaç de pensar-la, de dissenyar estratègies que la facin més competitiva en termes econòmics, cohesionada des de la perspectiva social, sostenible en relació al territori, i atractiva i vibrant des d'un punt de vista cultural. En els temps urbans per excel·lència, cal reivindicar i recuperar la ciutat, i per fer-ho calen governs en el ple sentit de la paraula.

Que s'afebleixin els governs locals a Espanya significa, en la majoria dels casos, castigar l'èxit. Els governs locals espanyols, llevat d'algunes deshonroses excepcions, com Madrid i València, tenen els nivells d'endeutament més baixos del conjunt d'administracions públiques a Espanya i, en canvi, el seu grau de transformació positiva aquests darrers trenta anys és una realitat impossible de negar. Barcelona ha actuat en aquest procés com a locomotora de l'onada de municipalisme transformador gairebé convertint-se en una mena de ciutat-estat, ja que ella mateixa ha inventat excuses, estratègies i projectes per conquerir la seva posició al món. La potència de les capitals prové del país que representen. En el nostre cas, el que aporta Catalunya a Barcelona és exactament equivalent al que la ciutat aporta al país, en una relació simbiòtica ben particular. Afeblir el govern de Barcelona, per tant, també és una nova manera d'afeblir Catalunya i la seva capacitat de projectar-se internacionalment.

Les ciutats d'avui necessiten més govern que mai, i és des d'aquesta perspectiva que cal plantejar-se una reordenació dels governs locals i reflexionar sobre la mida necessària dels municipis per tal que el seu govern pugui ser eficaç i eficient. O cal apostar per la integració metropolitana on la ciutat real està configurada per diversos municipis (i qui sap si aviat triant els alcaldes metropolitans per sufragi universal). Encara més, la necessària reordenació territorial a Catalunya ha de basar-se més en les polaritats urbanes metropolitanes que en les velles estructures comarcals. L'administració de segon grau (al meu entendre, només n'hi cap una entre ajuntaments i Generalitat) s'hauria de fixar en funció de les dinàmiques i escales urbanes, més que per cap altre condicionant. La província correspon a un estat centralista, la comarca a una concepció rural del territori, i el govern metropolità, en canvi, té tot el sentit en la societat urbana d'aquest segle.

Menys ciutat i més província, un trist resum de la modificació de la llei de bases del règim local. Ressorgeix la pitjor Espanya, no només la que no entén la seva composició plurinacional, sinó la que tampoc comprèn la rica i complexa realitat de la seva xarxa de ciutats. L'Espanya democràtica s'ha articulat en tres nivells de govern, el model més proper al federal de la seva història. Hi ha hagut excessos, segurament, poc imputables a les ciutats i, en qualsevol cas, han estat els trenta anys de desenvolupament més espectaculars dels últims tres-cents. Ara tot trontolla, per als uns Espanya s'ha acabat i cal abandonar-la, per als altres la seva bandera és més Espanya. En totes dues posicions les ciutats desapareixen, ¿potser és aquest el camí de la represa de l'esquerra? Sigui com sigui a la Catalunya de demà, els catalans viurem, majoritàriament, a la ciutat.