La ciutat distribuïda

Quan ens disposàvem a afrontar la crisi urbana pel clima, ens hem hagut d’enfrontar a la lluita per la vida. Aquesta crisi deixarà marques en l’ADN urbà, així com en van deixar altres crisis de la història de les ciutats. Però quines seran les respostes més enllà dels plans ja imaginats?

La ciutat centralitzada és pròpia de l’era industrial, i la distribuïda, de l’era d’internet. Més que pensar la ciutat com un centre i una perifèria (ningú vol ser perifèria de ningú), la ciutat es pot organitzar a través de barris que incloguin habitatges, equipaments i llocs de treball en un radi de 500 metres aproximadament, i després reconnectar-los mitjançant xarxes d’avingudes verdes, transport públic i xarxes digitals. A aquest model se l’ha anomenat ciutat distribuïda o ciutat de 15 minuts i es pot aplicar a una ciutat mitjana o a una gran metròpoli mundial.

¿Qui no voldria viure en una ciutat on pogués anar a peu a treballar i pogués comprar fruita o peix fresc en un mercat públic mentre alhora tingués accés a universitats, o a esdeveniments culturals i esportius de nivell internacional? ¿Estem gaire lluny d’aquest model?

Barcelona porta molts anys treballant per construir una ciutat distribuïda al voltant dels equipaments (amb un radi d’influència de 500 m), i per això és molt simètrica des del punt de vista dels equipaments de barris (mercats, biblioteques, escoles, etc.) No obstant això, és molt asimètrica en els equipaments globals, la majoria dels quals estan situats per sota de la Diagonal. Caldria, per tant, portar grans equipaments cap al Besòs.

Però què hi ha de la mobilitat? La ciutat “moderna” demana una gran quantitat de mobilitat obligada, cosa que la col·lapsa i la contamina. Una ciutat més caminable s’aconsegueix no només amb més transport públic sinó evitant que la gent es mogui. La xarxa ortogonal d’autobusos, els carrils bici o les superilles han ajudat a tenir una millor mobilitat pública i a recuperar espai públic per al vianant.

I què hi ha dels llocs de treball? En les últimes dècades hem vist com se celebrava l’expulsió de la indústria del centre de la ciutat cap a l’àrea metropolitana o cap a Àsia, i la transformació de magnífics edificis industrials per qualificar-los en habitatges o equipaments: “Que fabriquin a la Xina!”, es deia.

El resultat ha estat la transformació del model urbà cap a una ciutat de serveis i esdeveniments, i un reeixit districte de la innovació, el 22@, desenvolupat sense prou habitatges.

Aquesta crisi ens ha ensenyat que el teletreball a través de plataformes digitals ja està madur (afrontant les qüestions socials i espacials involucrades). No hi ha dubte que cal repensar els habitatges i dotar-los de terrasses i espais lliures associats i impulsar la construcció amb fusta per fer edificis més saludables i humans.

Però quines altres tecnologies estan disponibles i socialment assumides per impulsar noves formes de treball dins les ciutats? Fa uns anys imaginàvem que la impressió digital havia de redefinir com es produeixen les coses a les ciutats, per evitar la hipercentralització de la producció mundial a Àsia, que ens afebleix socialment i econòmicament i a més produeix una altíssima quantitat d’emissions en el transport. I per això vam crear el primer Fab Lab dins d’una àmplia llista de centres de fabricació digital que hi ha actualment a Barcelona i que formen part d’una xarxa mundial. Moure més bits i menys àtoms. La crisi del coronavirus ha estat també el moment en què els makers, de manera autoorganitzada, han aconseguit fabricar desenes de milers d’elements de protecció i han salvat vides (mentre l’Estat, amb tots els seus recursos, trigava setmanes a facilitar mascaretes comprades a Àsia, moltes vegades defectuoses). Ha estat la primera gran aplicació pràctica de la fabricació digital urbana distribuïda, curiosament finançada principalment pels mateixos makers. Amb el suport adequat, la fabricació digital ja està madura per començar la reindustrialització digital als barris mitjançant una indústria flexible, ecològica i no contaminant, vinculada a un comerç de proximitat, que fomenta l’economia circular.

També està madura la tecnologia pel que fa a la producció d’energia renovable en edificis, així com la producció d’aliments en coberts a l’interior de la ciutat.

Hi ha moltes solucions ja provades que permetrien reinventar l’economia urbana i impulsar el model de ciutat distribuïda empoderant els barris i fent una ciutat més resilient.

Si aquesta crisi ens ensenya alguna cosa és que el futur ja no té com a horitzó l’any 2050. La crisi ha accelerat el futur.