En matèria d’habitatge, sovint es compara el que passa a l’estat espanyol amb el que passa a Europa. I, francament, no és comparable: el panorama que va deixar el franquisme no és el mateix que treballar amb el llegat de l’Ajuntament de Viena, el London County Council o les promotores públiques franceses. Hi ha dues conseqüències nefastes de les decisions de l’INUR i l’Obra Sindical del Hogar: en primer lloc, els polígons d’habitatge massiu es van fer com qui feia cotxes en sèrie, i en molts casos, pitjor que a Europa. Com explica Ignacio Paricio a Les raons de la forma en l’habitatge massiu, els 20.000 habitatges construïts als blocs lineals de Bellvitge i de Ciutat Meridiana, alguns dels de Ciutat Badia i la major part dels de La Mina tenen la mateixa forma, les mateixes mides i, malauradament també, força problemes constructius (fibrociment, mal aïllament, acústica pèssima). Parlem de blocs d’entre 8 i 13 plantes i molt llargs, amb pisos petits d’una sola façana i barris d’altíssimes densitats. En segon lloc, malgrat que la majoria d’aquestes promocions es van fer sobre terrenys expropiats i pagats amb diners públics, es van vendre els pisos a cada unitat familiar amb una protecció pensada per a cinquanta anys. Que hi hagi tants pisos com propietaris, avui, complica les opcions de rehabilitar.
A Espanya hi ha persones que van poder accedir a comprar un habitatge protegit que, un cop vençuda la qualificació, se l’han venut a preu d’habitatge lliure i han anat a viure un lloc millor. Això és just? Com a mínim, no ho és per als que van quedar fora dels sortejos o exclosos de les llistes per qüestions ideològiques. I aquesta injustícia explica en bona part la desconfiança de la gent sobre la construcció d’habitatge públic; no els tocarà mai a ells, pensen. També ha passat amb més de 16.000 pisos protegits construïts per la Generalitat des dels anys 1980, que es van vendre en lloc de mantenir-los de lloguer. Ara estem patint les conseqüències de pensar que vendre el patrimoni públic era una bona idea. Viena, Amsterdam o Bordeus no van sucumbir mai a aquesta temptació.
Però tampoc no és just carregar als residents dels polígons la factura de la rehabilitació d’un parc d’habitatges amb moltes carències des de l’origen. El sector públic no se’n pot desentendre, perquè són moltes famílies, i la majoria d’orígens humils, vingudes d’arreu de l’Estat, que han aconseguit importants avenços col·lectius per als seus barris.
Els pròxims anys els habitatges construïts pel franquisme durant la dècada dels setanta passaran al mercat lliure: 5.400 pisos perdran la qualificació el 2025 a Badia del Vallès, i passarà simultàniament als 1.600 de San Cosme (el Prat) o els de La Mina durant el 2026. Per entendre la magnitud del tema, algunes dades: segons el Govern, actualment hi ha 4.002 pisos de lloguer assequible en marxa, uns 3.000 en fase de redacció de projecte, 346 en construcció i 118 en fase de lliurament. Veurem disminuir el número absolut d’habitatges protegits, si no se’n compren o construeixen més que els que es desqualifiquen. És un debat incòmode, però cal parlar-ne.
Ciutat Badia parteix d’una visió urbana increïble: concebuda des de Madrid per l’Obra Sindical del Hogar, agrupa els seus 5.372 pisos imitant la forma del mapa d’Espanya. Això només es veu als plànols i des de les imatges de satèl·lit (Google o similars), però així de sorprenent és la seva forma urbana. Feu la prova i comprovareu que els vials es diuen Av. del Cantàbric o la Costa Brava, o carrer de la Manxa… Avui a Badia s’hi viu bé, amb moltes zones verdes, biblioteca, escoles, una pista de la Fundació Cruyff, centres de gent gran, però ara cal fer obres majors per canviar façanes i, com que es van vendre els pisos, la responsabilitat cau sobre comunitats de propietaris molt diverses.
A més, aviat vencerà la qualificació dels pisos com a protecció oficial, i pot passar de tot: que els preus dels pisos augmentin com a Barberà o Cerdanyola, que baixin els preus per les patologies si no es rehabiliten, que hi hagi substitucions de propietaris residents per llogaters, o que la inversió en rehabilitació energètica amb Fons Next Generation (entre el 40% i el 80% de subvenció per als propietaris que demostrin millores per a l’estalvi energètic) estabilitzi els preus i es pugui mantenir la cohesió social al barri. Realment, un cop privatitzat, quin marge té el sector públic per controlar a Badia els preus dels habitatges? Que passin al mercat lliure servirà perquè les comunitats inverteixin en la rehabilitació, o més aviat fomentarà que s’ho venguin i vagin a altres llocs? Quin deute té el sector públic amb els polígons construïts durant el franquisme? La intervenció ha de ser exclusivament municipal o ha d’intervenir-hi la Generalitat? Com es pot evitar que els recursos públics passin a mans dels privats? Sense ajudes públiques, la manca de recursos privats podria abocar aquests entorns a una degradació física imparable?
De solucions màgiques per a una situació tan complexa n’hi ha poques. L'espectacle Nada es imposible del Mago Pop té un inici molt bonic, ficcionant en una mena de còmic els seus assajos domèstics a Badia practicant amb un cullerot que flota. Si la màgia no funciona, sempre li podem demanar que ens porti algú de Broadway i ho resolgui com ho fan tot els americans, amb molts dòlars.
