Joan Capri, en el seu monòleg El casament, té una frase humorística que en el seu temps va fer fortuna, tot i que ara seria mal vista. Parlant de com evolucionen els matrimonis, deia: “L’amor se’n va... però ella es queda!” Doncs bé, això és el que ens haurà passat amb Ciutadans/Ciudadanos, creat el 2006. Ells, segons totes les previsions demoscòpiques, tard o d’hora desapareixeran. Però el mal que hauran fet a Catalunya es quedarà.
Quan escric aquest article encara no es poden saber els resultats de les eleccions. Però tot suggereix que s’haurà fet un pas més cap a la definitiva desaparició d’aquest partit, si bé les agonies poden ser molt llargues. Però que això acabaria passant, mal m’està dir-ho, ja ho vaig pronosticar quan obtenien la màxima representació. Era un projecte artificiós, de laboratori. O més ben dit, de restaurant, amb el nom malastruc de Taxidermista. Manifestos i partit de tertúlia d'havent dinat, per entendre’ns. És a dir, amb poca ideologia política, més enllà d’un nacionalisme espanyol rampant. I amb un líder, Albert Rivera, triat com qui busca un actor en un càsting per a un anunci de roba.
No negaré que l’invent els va anar prou bé. D’una banda, l’invent de Cs va funcionar perquè va trobar uns poders fàctics porucs que estaven disposats a finançar el projecte per tal de mantenir la condició colonial dels catalans i així salvaguardar la seva pròpia posició parasitària. Però, sobretot, va funcionar perquè els promotors partien d’una intuïció encertada: hi ha una part de la població catalana que mai no ha connectat amb el país, o fins i tot que n'ha desconnectat, com el mateix Boadella. I sabien que aquesta absència de vincle podia ser activada i convertida en malestar polític davant d’un procés de reforma estatutària que els incomodava. L’espanyolisme té la pell molt fina i sempre pensa que anem més seriosament del que anem. Va ser una reencarnació de l’esperit d’aquell Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya de 1981, signat per 2.300 intel·lectuals i aparegut –gens casualment– quinze dies després del cop d’estat d’Antonio Tejero. El 1981 va ser en un clima de por per si això de l’autonomia se’ls n’anava de les mans. El 2006, també.
Cs va néixer per sembrar jull al país. Per provocar la divisió entre catalans; per fer por i fomentar la desconfiança cap a les nostres institucions; per desvetllar un espanyolisme somort. I va créixer paral·lelament al desvetllament nacional dels catalans i a la seva aspiració democràtica de poder decidir un futur sobirà. Que el seu punt més àlgid fos a les eleccions il·legítimes del 21 de desembre de 2017, amb un Govern suspès i un Parlament clausurat autoritàriament, és a dir, amb el seu adversari estabornit i amb la seva clientela degudament espantada, no pot estranyar.
Ara, Cs se’n va. Però el jull ha crescut, i han brotat els que mai no han entès que Catalunya és una nació. S’han descarat els que, també per desídia nostra, no s’han mogut d’un monolingüisme amb confortabilitat garantida. I s’han desvergonyit els bescantadors de la cultura del país d’acollida. Que es tornin a adormir en el son confiat de la protecció de l’Estat no és gens esperable. Uns retornaran als partits d’on van sortir, el PSC i el PP; d’altres aniran a Vox. I molts potser deixaran de votar, ara que l’independentisme ja no els fa por. Però la mala sang que ha fet Cs, malauradament, ha deixat el país tacat.
No sé quan es podrà reconstruir una unitat social i política nacional prou forta per refer el país. Però el que és segur és que això no passarà si som condescendents amb el mal fet a la nació per aquesta gent. L’única via que se m’acut és la de la recuperació d’una dignitat i un orgull nacionals prou forts per tornar a convidar tothom a participar en la reconstrucció del país. De moment, però, en som lluny.
