La qüestió de la condició de ciutadania de cara al referèndum i en una Catalunya independent està rebent molta menys atenció que altres qüestions com ara les relacions internacionals i les perspectives econòmiques i socials. Malgrat això, tot l’argumentari democràtic i nacionalista tant del Govern i el president com de l’oposició sobiranista es basa en aquesta categoria indeterminada. Per tant, resoldre aquest debat podria ajudar a esvair moltes incerteses personals que inviten a rumors i que poden convertir-se en una raó per a un vot contrari a la independència. Per exemple, quina serà la situació dels espanyols amb fills ja nascuts a Catalunya? ¿Seran tractats com els immigrants que acaben d’arribar? ¿Es donaran tractes diferents en termes d’atorgament de drets socials i polítics? Altres preguntes que requereixen resposta: quin tracte rebran les persones nascudes a Catalunya que viuen fora? ¿Podran votar per correu? Aquesta absència de definició és preocupant a mesura que ens acostem al 9-N.
Hi ha dues rutes possibles. Una via rupturista, que vulgui determinar amb criteris propis qui és ciutadà de Catalunya, i una via legalista,que utilitzaria els criteris ja existents a l’estat espanyol. Si optem per la ruptura, ja tenim, dins del Pacte Nacional per a la Immigració, una definició de ciutadania residencial: es determina amb la residència permanent durant cinc anys. Si optem per la legalitat vigent, llavors establirem com a criteri el que estableix l’estat espanyol. En tots dos casos, el tema de qui votarà és important des del punt de vista de la legitimació democràtica del procés. La meva posició és que qui vota en un referèndum ha de ser una qüestió independent de qui serà ciutadà al nou estat.
En efecte, segons la planificació establerta pel CATN, cal distingir tres fases: el 9-N, encara dins del marc espanyol, un període constituent i l’inici d’un nou estat. El pragmatisme ens aconsellaria que, si volem legitimar un procés davant l’estat espanyol, seguíssim la via legalista en la primera fase, amb la qual cosa quedarien exclosos de la ciutadania tots aquells que ara mateix ja ho estan. Aquesta via, sens dubte, reduirà arguments per a aquells que d’entrada no donen legitimitat ni al mateix 9-N. Aquest pragmatisme legalista ens permet no donar als deslegitimadors dels resultats del referèndum l’argument de no reconèixer ni tan sols els que l’han votat. Una vegada superada aquesta primera fase, i suposant que la votació donés un resultat favorable a la independència, començaria un període en què les noves institucions catalanes podrien seguir la via rupturista ja democràticament acceptada, i definir qui forma part de la nova comunitat política catalana. Aquí ja entrem en temes substancials. D’entrada, haurem de seguir una lògica inclusiva o bé exclusiva de dues dimensions de diversitat: els immigrants interns (actuals espanyols) i els immigrants externs (europeus i no europeus). En aquest procés temporal, proposo un règim múltiple de ciutadania, que permeti donar resposta pragmàtica a la varietat de casos que hi ha. a) Doble ciutadania per als espanyols que ho demanin i que ja resideixin aquí durant el procés, tant per als que van venir de fora, com per als seus fills nascuts a Catalunya, si ho volen. Però els naixements a partir del procés ja serien catalans. b) Incorporar actuals immigrants a la ciutadania segons el criteri del temps de residència (cinc anys i la demostració d’un arrelament social és un criteri suficient). c) Engegar un procés de reconeixement per via ràpida de la ciutadania d’aquells que ho demanin i visquin fora de Catalunya, sigui en territori espanyol o en un altre lloc, mentre demostrin que han nascut a Catalunya o que tenen un pare nascut a Catalunya (fins a tres generacions).
La meva proposta pragmàtica és també que la ciutadania catalana sigui postnacional, és a dir, desvinculada de qualsevol noció de nacionalitat catalana, i que respecti així totes les nacionalitats dels que viuen a Catalunya. Així, ens fonamentem en l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tota persona té dret a una nacionalitat. No es privarà ningú arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat”. La ciutadania catalana ho seria de residència i de naixement. Sens dubte, aquesta proposta ens ajudaria a distingir-nos dels nacionalismes estatals decimonònics europeus, especialment l’espanyol. Seria una ciutadania postnacional flexible democràticament, i més adequada als nous temps històrics que Catalunya podria obrir.
Aquest és un debat substancial a menys de sis mesos del 9-N. Ara en la nostra societat hi ha dubtes sobre la qüestió de qui votarà en la consulta i de què passarà amb els que ara són ciutadans espanyols i que serien immigrants en cas que guanyi el sí-sí. Que aquests dubtes continuïn i la bola s’acabi fent grossa pot afectar seriosament el mateix procés. Urgeix un debat públic i polític amb sentit comú, ara! Aquest, sens dubte, haurà de ser el primer gran pacte del procés de transició nacional.