El ciutadà ben informat
És una obvietat que sense bona informació no hi pot haver bona política. O, dit d'una altra manera, que l'exercici de la democràcia pressuposa l'existència d'un ciutadà ben informat , en els termes del sociòleg austríac Alfred Schütz. Segons Schütz, entre l'home del carrer que només coneix allò que experimenta directament i l'expert en un camp específic, hi ha el ciutadà que sap que el seu món personal està determinat per afers públics que no li són directament accessibles. Per això, aquest ciutadà necessita tenir accés al coneixement socialment derivat que li arriba a través d'analistes i comentaristes capaços de proporcionar informació contrastada i de fiar.
D'AQUÍ LA RESPONSABILITAT que tenen els mitjans de comunicació en el bon funcionament d'una societat que vulgui ser radicalment democràtica. Una responsabilitat que ha portat a considerar la premsa -i, per extensió, els informatius radiofònics, televisius i els que circulen per la xarxa- de quart poder . Un qualificatiu confusionari, per cert, perquè la premsa no forma part dels tres poders -legislatiu, executiu i judicial- que, quan són independents, són garantia d'una democràcia de qualitat. La informació periodística i les empreses que la donen -a excepció de les públiques, que mereixerien un comentari a part- tenen certament molt poder, però se situa en un altre pla, fora del control públic, i respon a interessos polítics particulars, comercials i professionals. Constitueixen un poder, sí, però fàctic, els interessos del qual són fora del focus públic.
ARA BÉ, TOT I QUE EN GENERAL posem tota la càrrega de la responsabilitat informativa sobre l'empresa de comunicació i el periodista, sobre la seva independència i el seu rigor, el concepte de ciutadà ben informat apunta també a la responsabilitat del mateix ciutadà. És a dir, al ciutadà que aspira -o hauria d'aspirar- a estar ben informat. Vull dir que en una societat complexa com la nostra, en una democràcia avançada com l'actual i amb l'eclosió de tota mena de canals de comunicació, hi ha d'haver un ciutadà crític i responsable de la informació que utilitza per tal de poder-se formar una opinió pròpia. Per tant, al costat de la preocupació per tenir uns mitjans de qualitat, hi ha la de tenir el més gran nombre de ciutadans capaços de valorar una anàlisi ben documentada i un comentari ben fonamentat. Persones, en definitiva, que sàpiguen resistir la força del discurs demagògic que, des d'un únic punt de vista, tot ho resol apuntant a un sol enemic i a una única solució simple.
POSO L'ACCENT en aquesta alta responsabilitat del ciutadà perquè tinc la impressió que la societat catalana encara la transició cap a la independència amb massa ingenuïtat. Sent com som un país amb tics antimilitaristes, oblidem que es tracta de guanyar una guerra, que volem incruenta, sí, però en què l'arma principal de l'adversari, a part de l'ofec econòmic, és el de la propaganda i la desinformació. I, en aquestes circumstàncies, el c iutadà ben informat ha de ser un individu capaç de discernir què hi ha de veritat fàctica, què d'interpretació fonamentada i què de desinformació volguda i de rumor interessat. És aquí on estem lliurant les grans batalles i on s'estan produint les principals victòries i derrotes.
PER TOT AIXÒ convé la lectura de Rumors en guerra de Marc Argemí (A Contra Vent, 2013): per saber que les guerres també es guanyen i es perden amb la desinformació. No sé si comparteixo allò de Churchill que "la veritat és tan preciosa que ha de ser protegida amb un guardaespatlles de mentides". Però, en qualsevol cas, en el nostre combat per la llibertat cal que el ciutadà ben informat es guardi les espatlles de la mentida.
