Les cites favorites dels polítics
Fraga Iribarne va ser, sens dubte, el ministre de Franco que més presència va tenir en els mitjans de comunicació. Per alguna cosa va ser el ministre d'Informació i Turisme. Era la cara més democràtica del règim. Feia declaracions, anava a tertúlies (per descomptat pactades), sortia molt per la tele... I en els seus parlaments sempre deixava anar cites. D'una manera constant anava dient: como dijo aquel poeta, el conocido filósofo, el premiado escritor, el ilustre profesor... I així anava construint un discurs ple de cites i buit de contingut, entre altres coses perquè no hi podia haver contingut. Però quedava bé dir frases de gent famosa, premiada o reconeguda, sempre que fossin acceptats per la ideologia del règim. Els espanyolets, sobretot els de la plana del centre de la Península, quedaven meravellats de com parlava aquell ministre amb accent gallec.
Amb la mort del dictador van aparèixer cares noves i gent jove que tenia coses a dir, es van deixar a part les cites i es va passar a explicar continguts, idees i projectes. Molt d'entusiasme i algunes utopies que feien brivar el respectable poble que volia que el món canviés. Amb el temps, els que van anar canviant van ser aquells joves mitineros , molts dels quals, anys més tard, van assolir el poder. Si s'hagués de ressaltar alguna frase repetida d'aquell despertar i tocar llibertat seria: "No ens podem passar quaranta anys més parlant dels quaranta anys passat".
El temps ha passat. Els mítings, els discursos, les ideologies s'han anat perdent i descolorint. Ara són molts els que ens fan discursos i ens parlen de projectes de repetides maneres. Estem, tots plegats, cansats de sentir frases que es van repetint i, sobretot, discussions entre líders que no porten enlloc. I ara tornen les cites. Sobretot per boca dels polítics.
Han descobert que en un parlament, en una inauguració, en un míting, en un debat o allà on sigui, és bo i queda bé citar un poeta, un filòsof, un escriptor. Quedes bocabadat de les precises cites posades en el seu just moment, en què no es diu res i que el personal ja mira cap a un altre costat. I es torna a sentir allò de: que bé que parla, com s'expressa, que llegit o llegida que és. Però el que ha dit, realment no ho saps. Tampoc el que vol fer i com ho farà. És un discurs que queda bé dir i es pot utilitzar en qualsevol poble, ciutat o país.
Parlant de cites, acaba de sortir un llibre editat per Acontravent, amb el títol de Josep Pla oral . L'ha escrit el garrotxí Josep Valls, que va tenir la sort d'estar els darrers anys de vida d'en Josep Pla al seu costat, quan anava al Motel Empordà. Josep Valls ja va escriure uns llibres sobre aquesta relació amb l'admirat escriptor de Llofriu en format de dietari, amb el nom de Converses amb Josep Pla i Josep Pla inèdit . Ara Valls ha aplegat en aquest volum un seguit de pensaments i visions sobre la vida, la gent, la religió, la política... que Josep Pla va anar deixant en les llargues converses que van mantenir. Una d'elles diu precisament: "Hi ha molt poca gent que hagi llegit Francesc Pujols. Però tothom en parla i el cita. Sembla que tothom l'hagi llegit".
Per acabar, citaré un altre llibre que ja és a les llibreries, el que ha escrit el periodista Rafel Nadal, Els mandarins, editat per Columna dins la col·lecció L'Arquer . Rafel Nadal, que en la seva joventut havia escrit i guanyat el premi Recull de poesia, ens explica d'una manera plana, senzilla, directa i precisa la seva relació amb diversos personatges, la majoria polítics. Es tracta de petits contes o poemes, amb aquella punta final que et fa somriure, emprenyar o pensar, i que moltes vegades et sorprenen, com passa amb el dedicat a l'expresident Montilla. En el passatge que introdueix el fragment dedicat a Pla, Rafel Nadal parla de com Pla i altra gent són citats: "[...] L'empordanès Josep Pla és el més grapejat en aquests casos, seguit a poca distància per Salvador Espriu, tot i que darrerament les esquerres sovint recorren a Miquel Martí i Pol, que també queda molt bé".
