Netflix ha estrenat First class, un reality on un grup de suposats rics estrafolaris de Barcelona celebren festes i estableixen sinergies professionals més dubtoses que profitoses. Una dotzena d’artistes, dissenyadors de moda, professionals de la comunicació, agents d’inversió i vividors en general conformen un cercle de presumpta amistat que un d’ells defineix com “una arca de Noé de locos y divinos perturbados”. Es tracta d’un projecte de Marta Torné produït per Mediapro i el resultat és un esperpent. I no pel poder adquisitiu que asseguren tenir tots els personatges que integren aquest circ, sinó per la futilitat dels vincles, la megalomania malaltissa i un narcisisme que provoca més vergonya aliena que ganes de riure.
First class pretén afegir-se al subgènere de la telerealitat sobre milionaris, a l’estil de Las Kardashian, Soy Georgina o El imperio de la ostentación. Netflix explota aquest àmbit. Mentre les televisions generalistes han abusat dels realities que estigmatitzaven la classe baixa amb programes sobre pares inútils que no saben educar els fills, famílies que no arriben a final de mes, obesos que no poden aprimar-se i adolescents que maltracten els pares, les plataformes han apuntat a un estrat més elevat. L’obscenitat del luxe és televisiva, fins i tot hipnòtica. Mostra els rics com ineptes que malgasten els diners. Es busquen elements aspiracionals però també s’incita al menyspreu d’uns personatges curts de gambals, arrogants, cínics i superficials.
Però First class, de reality només en té l’etiqueta. Més que un reality és un metareality: és la mala recreació d’un reality. Els protagonistes formen part d’una comèdia a la qual es lliuren des de l’egocentrisme i el res a perdre-hi. Cada sopar, cada celebració, cada trobada al Liceu, cada desfilada, cada situació està promoguda per alimentar el programa de foteses i obscenitat, però fent creure a l’audiència que aquella vida forma part de la seva quotidianitat. No és la càmera la que observa una realitat. Són uns titelles que actuen davant les càmeres per construir una farsa televisiva.
L’exhibicionisme i la teatralitat de la conducta dels protagonistes, les posades en escena, la manera de fingir és tan excessiva que First class acaba provocant un bucle infinit de falses aparences. Fins al punt que un espectacle sobre suposats milionaris amb una vida de luxe acaba transmetent una decadència i un patetisme que es gira en contra dels personatges.
First class és la demostració que determinats individus que han crescut nodrits televisivament a base de realities han mimetitzat uns patrons de conducta i han normalitzat la farsa televisiva com a part del seu ascens social. La sèrie pot servir per consolidar públicament un suposat estatus que potser és útil per al món de la pantomima adinerada, però que és absolutament catastròfic des de la perspectiva més humana.
