Les residències no ho poden fer tot
Després de tot el que hem viscut al llarg de tots aquests mesos amb la crisi del covid-19, es té la sensació que persisteix a l'aire la qüestió sobre a qui correspon l'assistència sanitària quan parlem d'atenció a la gent gran i de serveis assistencials. No hi ha dubte que implícitament s'ha volgut fer entendre que les residències també eren i són hospitals, quan tots sabem que les residències no són ni han estat mai, ni volen ser, centres hospitalaris.
Sens dubte el debat neix d'un plantejament extern erroni i d'un desconeixement del paper de les residències. Els que coneixen una mica a fons els serveis assistencials i d'atenció a les persones grans, saben que la residència és la casa de la gent gran amb dependència. I com que és casa seva, tenen el mateix dret que la resta de persones a rebre una atenció del sistema de salut públic. Això no obstant, les residències sempre han estat disposades, i creuen que ha de ser així, a col·laborar intensament amb el sistema de salut fins allà on els correspongui.
La clau no rau a intentar responsabilitzar els serveis assistencials d'una assistència sanitària impossible de cobrir per les residències; la clau és la integració dels serveis de salut amb els serveis socials per garantir la continuïtat assistencial de les persones grans. Tant és així que tot just fa deu anys que en el marc de la Unió Europea 18 socis de 12 estats membres varen impulsar l'anomenat projecte WEDO (Wellbeing and dignity of older people) per al benestar i la dignitat de les persones grans en què un dels objectius claus era l'anomenada atenció integrada.
L'informe deia que l'objectiu de l'atenció integral és dissenyar i posar en pràctica els itineraris personalitzats d'atenció, coordinats econòmicament i administrativament per aconseguir millors resultats en termes d'eficàcia i satisfacció de l'usuari. Segons l'informe: "La prestació de l'atenció adequada, en el moment adequat i en el lloc més apropiat, implica la col·laboració d'equips multidisciplinaris d'atenció a la persona gran. Els serveis d'atenció han d'abastar la prevenció, la rehabilitació, la cura i l'atenció".
Han passat deu anys d'aquell informe, però la reivindicació d'una integració sanitària i de la plena coordinació entre salut i afers socials segueix vigent en el temps i ara més que mai amb una pandèmia que ha posat en relleu aquesta mancança endèmica, amb un cost altíssim en vides humanes, que costarà molt de pair.
Podem continuar per la via equivocada i absurda de responsabilitzar les residències d'unes competències que no tenen ni han tingut mai o podem donar compliment a aquell projecte europeu que deu anys enrere ja definia el marc d'actuació en l'àmbit de l'atenció integral a la gent gran per evitar nous daltabaixos com el que hem viscut i, sobretot, per a una atenció digna i necessària.
