1. A l’Espanya judicial, uns sempre se’n surten i a d’altres sempre els toca el rebre. La llàstima és que l’absolució de tots els càrrecs o llepar a base de bé no tingui a veure amb la raó ni amb la veritat dels fets. Tot plegat s’emmerda segons de quin partit polític siguis, a quina part del territori hagis nascut i què pensis de la unitat de l’Estat. Aquest any farà cinquanta anys que Franco la va dinyar, al llit, però encara hi ha un bon grapat d’hereus d’aquell règim que no han rentat la toga. Fixem-nos en tres casos ben actuals.
2. Ara que fa cinc anys que començàvem el confinament i que tantes persones morien per la covid, el tema judicial pren volada informativa a Catalunya. Els sindicats de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional demanen tres anys de presó i quinze d’inhabilitació per als exconsellers Alba Vergés i Josep Maria Argimon, i penes per a tres alts càrrecs del departament de Salut, pel retard en la vacunació dels agents dels cossos policials espanyols destinats a Catalunya. A març de 2021, la prioritat a l’hora de punxar les primeres vacunes que van arribar va ser una altra. Després d’un any amb les UCI saturades i milers de morts en bosses, primer es va vacunar la població de més risc. Sí que, el 24 de març, s’havien vacunat el 77% dels mossos, el 78% dels guàrdies urbans de Barcelona, el 4% dels policies nacionals i el 3% dels guàrdies civils. Però també és veritat que, un mes després, per ordre del TSJC, ja es van vacunar tots els policies i tricornis que ho van demanar. És a dir, molt abans que la resta de la població de carrer, que no érem personal essencial. No hi fa res que els vacunessin a tots al cap d’un mes. A pilota passada, no volen justícia, clamen venjança. Quina diferència amb els fets de l’1 d’Octubre, en què els indults han arribat a raig per als policies i els guàrdies civils que ens van estovar amb gust i ganes i, en canvi, als protagonistes del Procés se'ls mira amb lupa. I en cas de dubte, indult denegat. No és casualitat.
3. També arran de la covid, parlem de la Comunitat de Madrid. La presidenta Isabel Díaz Ayuso, amb un cinisme que esparvera, ha après que s’ha de negar sempre tot, fins i tot quan la realitat t’ha posat entre l’espasa i la paret. Encara que la teva parella acceptés pactes amb la justícia per minimitzar els seus tripijocs fiscals, la jugada de manual és intentar quedar sempre com a víctima. Encara que el seu germà es fes la barba d’or amb material sanitari per la covid i, encara que a les residències de Madrid morissin 7.291 persones, perquè van decidir políticament que era millor no traslladar-les a hospitals, Ayuso se’n desmarca amb la fatxenderia marca de la casa. La dada esgarrifa, per devastadora i per cruel. Però cinc anys després, ella encara parla de xifres inventades i de maquinacions de les esquerres i admet que els morts “només” eren 4.000, com si això hagués de consolar ningú. Els protocols que van impedir no donar assistència a la gent gran durant la pandèmia potser no són un assassinat, com ha denunciat la portaveu socialista Reyes Maroto, però al diccionari no hi ha una paraula que defineixi aquesta barbaritat en la gestió. Per a Ayuso no només no hi haurà una sentència en contra, sinó que potser aviat la veurem de candidata a la Moncloa.
4. En aquest sentit, Carlos Mazón pot respirar tranquil. Tant se val que hagi donat tantes versions diferents del seu passotisme el dia de la DANA. Amb qui va dinar, què feia al reservat del Ventorro i si han manipulat o no la imatge de la càmera de seguretat del Cecopi són focs d’encenalls. La realitat és que van morir 224 persones i, amb les dades que podia tenir el president valencià si hagués estat per la feina i si el seu govern hagués gestionat bé l’emergència, moltes famílies segurament estarien senceres. Terrible. Però algú creu encara que Mazón serà jutjat i condemnat per tot allò?
