Cínic

En un sentit anglosaxó, el cínic és un sarcàstic que viu als antípodes de la ingenuïtat. En tothom hi veu interès. Entén la bondat com pura comèdia. Es regeix pel "Com més malpensis, més l'encertaràs".

D'aquest cínic se n'ha de fugir. Cal ser molt mesquí per no poder veure noblesa en ningú.

No és tan antipàtic el nostre cínic, proper a l'origen del mot: una escola filosòfica pionera dels hippies .

Els cínics d'abans de Crist només volien viure d'acord amb la natura. Menyspreaven el poder, la fama i els calés, i es negaven a votar. Per evitar hipoteques, vivien al carrer amb el dubtós sentit de la higiene i el pudor d'un quissoflauta. Els deien kynikos , que vol dir com un gos .

Però la societat castiga qui se salta les convencions. Tot i que el cínic clàssic desafiava el materialisme, el temps li ha penjat la llufa de no creure en la virtut.

Avui diem cínic a qui es vanta de no creure en els valors de la majoria, com en l'Antiguitat, però som prou hipòcrites per dir que aquests valors no són els dels anuncis -ser ric, guapo i famós-, sinó els que volem que ensenyin les escoles.

Entenem, doncs, que és cínic qui diu com Zaplana "M'he ficat en política per forrar-me". L'únic que el separa del malparit és que té la franquesa, o la barra, de no voler passar per virtuós.

També hi ha cínics per ultraidealisme. Indignats perquè ens exigim tan poc, no estalvien comentaris corrosius perquè tinguem, almenys, mala consciència.