Recentment hem conegut les pel·lícules nominades a la propera edició dels Premis Gaudí, uns guardons que l’Acadèmia del Cinema Català concedeix a les obres audiovisuals que, amb l’excepció del premi a la millor pel·lícula europea, són produccions catalanes o bé compten amb un equip format, en gran mesura, per professionals catalans. Fins aquí tot té bastant de sentit, perquè d’aquest organisme se n’espera, justament, que busqui fer país enaltint la cultura catalana. Tanmateix, hi ha un matís que em sembla important destacar, i que podríem concretar en la següent pregunta: què hem d’entendre per “cultura catalana” i de quina manera s’ha de reflectir aquesta percepció en uns premis com els Gaudí?
Fa quatre anys, en un escenari de Madrid, el director Jaume Carrió i jo mateixa, en qualitat de guionista, començàvem i acabàvem en català els nostres discursos d’agraïment en recollir el premi Goya a millor curtmetratge d’animació per Woody & Woody, un homenatge al cinema de Woody Allen que comptava, a més, amb la veu inconfusible del català Joan Pera. Els membres de l’Academia de Cine espanyola, doncs, havien decidit concedir un reconeixement a la feina d’un equip format quasi exclusivament per mallorquins i mallorquines. Als Premis Gaudí, en canvi, ni tan sols ens hi havíem pogut presentar.
Aquesta anècdota podria adquirir certa rellevància en èpoques com l’actual, en què l’angoixa pel futur del català es tradueix molt sovint en tuits encesos i epitafis prematurs: la preocupació agafa sobretot embranzida a l’hora d’encarar la salut del català en l’àmbit audiovisual, que palesa un greuge flagrant, evidentíssim, si el comparem amb la presència del castellà als mitjans audiovisuals. No obstant això, i malgrat que aquesta inquietud sigui molt legítima, no deixa de ser irònic que, mentre proliferen les taules rodones i els articles de diari sobre la presència insuficient del català a les pantalles, poca gent s’hagi parat a analitzar per quin motiu una entitat com l’Acadèmia del Cinema Català dificulta que una peça d’animació creada per persones catalanoparlants, escrita i doblada originalment en català —encara que la pel·lícula ofereixi, juntament amb la versió catalana, la versió doblada al castellà— i basada en una obra de teatre també escrita en català pugui accedir, segons les bases, a les candidatures dels Premis Gaudí. El motiu: cal sumar un nombre mínim de punts, i aquests punts es basen exclusivament en la procedència geogràfica —Catalunya— de les persones que han treballat en el curtmetratge o, en el cas dels llargmetratges, també en la seu fiscal —obligatòriament catalana— de la productora de l’obra.
Em pregunto si té cap sentit que, mentre l’àmbit literari proclama que les lletres catalanes no es limiten a les províncies de Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona i mentre el teatre celebra la presència de peces valencianes i balears als escenaris, la màxima institució del cinema català posi l’èmfasi en una qüestió tan arbitrària i circumstancial com el lloc de naixement dels qui fan una pel·lícula o dels qui la financen. I tot això, si cal, en detriment d’un element que tal vegada hauríem de considerar més significatiu i cabdal per inserir qualsevol obra dins la noció de “cultura catalana”, i és que, en efecte, estigui feta en català.
Sense posar gens en dubte la qualitat de les pel·lícules que any rere any, edició rere edició, són premiades als Gaudí al marge de l’idioma en què estan fetes, i sense menysprear ni jutjar tampoc la decisió artística o pragmàtica d’alguns creadors a l’hora d’optar pel castellà en les seves obres, diria que es creua una línia quan una pel·lícula feta per professionals de Mallorca, en català i amb finançament de productores i institucions públiques de les Illes Balears, no pot accedir al guardó de l’Acadèmia del Cinema Català però, en canvi, sí que pot optar –i guanyar– un premi de l’Academia de Cine espanyola. Al final, aquesta normativa incomprensiblement excloent a les bases de l’Acadèmia del Cinema Català no només delata certa endogàmia fonamentalment econòmica, sinó que afavoreix un empobriment del teixit audiovisual català, el qual hauria de saber reivindicar el talent —en català o en castellà— de Catalunya sense que això hagi de menystenir o discriminar els creadors i les creadores en català que, sense haver nascut al Principat, sens dubte vulguin sentir-se part d’aquesta cultura catalana també en l’audiovisual.
