25/06/2021

Cinema i gènere: més enllà dels premis d'interpretació

Fa pocs dies el Festival de Cinema de Sant Sebastià ha anunciat que en la propera edició del certamen ja no hi haurà distinció de gènere en els premis a la millor interpretació. El festival donostiarra se suma així a la mesura anunciada fa un any per la Berlinale i a la qual ja s’han afegit alguns altres festivals de menys impacte, com és el cas del Festival de Huelva - Cine Iberoamericano. La mesura, anunciada i defensada tant per les directores del festival de Berlín, Mariette Rissenbeek i Carlo Chatrian, com pel director del festival de Donosti, José Luis Rebordinos, pretén sumar-se a la reivindicació feminista en relació a la diversitat de gènere acollint per primer cop aquelles persones que no se senten identificades amb el binarisme home-dona o que transiten per la qüestió de gènere des d’altres llocs i punts de vista.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Malgrat que, a priori, la mesura pogués semblar una verdadera conquesta cap a la inclusivitat i el reconeixement a la diversitat de gènere, la veritat és que tan sols formulant-nos unes quantes preguntes és fàcil adonar-se que és insuficient per pal·liar una situació de desigualtat estructural i històrica en què no només estàn infrarepresentades les dones i els col·lectius genderqueer sinó també molts altres col·lectius vinculats a la raça, l’ètnia i l’orientació sexual, entre d’altres. Tal com han denunciat associacions com Dones Visuals, la mesura tindria sentit si anés acompanyada d’altres mesures correctores d’aquestes desigualtats perquè, mentre les oportunitats per accedir als papers en cinema segueixin reservades, en un percentatge molt elevat, a actors masculins blancs, és obvi que la possibilitat de guanyar aquest premi per a actrius i actors pertanyents a un altre dels col·lectius esmentats és baixa, per no dir molt baixa. Les dades ho ratifiquen. Segons un estudi fet per Martha Lauzen, directora executiva i professora del Centre per a l’Estudi de les Dones en la Televisió i el Cinema de la Universitat Estatal de San Diego, l’any 2019 el percentatge de personatges protagonistes interpretats per homes en les cent pel·lícules amb més recaptació  mundial va vorejar el 60%, mentre que en el cas de les dones va ser només el 40%. L’estudi, que porta per títol It’s a man’s celluloid world: portrayals of female characters in the top grossing films 2019, també apunta un altre dels problemes que incideix en la manera com s’acaben valorant la qualitat de les interpretacions i que té a veure amb el tipus, la diversitat i la qualitat dels papers que s’ofereixen a uns i altres. Mentre, els papers masculins van estar vinculats en un 60% a personatges dels quals es destacava la vida professional, els papers femenins ho van estar en un 52% a personatges l’interès dels quals requeia en la seva vida personal. A més, els personatges amb dots de lideratge, en qualsevol de les seves formes, van ser interpretats en un 74% per homes enfront del 26% de les dones, per no parlar de la qüestió de l’edat i la manera com es marginen les actrius a partir dels quaranta anys, que només van representar un 30% del total dels papers femenins, mentre que per sobre dels 60 anys només un 6% dels papers eren reservats a les dones. Finalment, si observem els papers femenins i la qüestió de la raça o ètnia, l’estudi mostra que un 68% de tots els personatges femenins van ser blancs mentre que només un 20% eren negres, un 5% llatins i un 7% asiàtics.

Cargando
No hay anuncios

De tot plegat se’n desprèn que actualment eliminar la distinció de gènere en el premi a la interpretació en qualsevol festival sembla contraproduent perquè és fàcil preveure que la mesura no només no contribuirà a abolir les dificultats de molts col·lectius pel que fa l’accés als papers rellevants sinó que, indirectament, acabarà afavorint les interpretacions masculines pel simple fet que no s’apliquen eines o mesures per qüestionar els guions, on es cou el nostre imaginari cinematogràfic, des de la perspectiva de gènere, els feminismes i la necessària visió interseccional. Per poder canviar realment la indústria cinematogràfica i audiovisual, davant i darrere de la pantalla, és necessari anar a l’arrel del problema i, en el cas concret de la interpretació, començar a fomentar que realment existeixin papers diversos pel que fa a gènere, raça, ètnia, orientació sexual, etc., en igualtat de condicions. Mentre aquests papers no existeixin o ho representin un percentatge molt baix i sempre dibuixats des de l’estereotip, el patriarcat i la seva visió del món seguirà emportant-se els premis.

Anna Petrus és cineasta