Com que el capitalisme ens va fer el regal de vendre-les juntes en la campanya d'estrenes d'estiu, és lícit associar Oppenheimer amb Barbie. En l'altra campanya, la dels premis, la pel·lícula de Nolan s'ho ha endut tot, mentre que la de Greta Gerwig s'ha desinflat i s'ha hagut de conformar (és un dir) amb la simpatia i l'estima del públic, i unes xifres de taquilla impressionants.
Barbie segueix sent millor pel·lícula que Oppenheimer, en el sentit que aconsegueix de manera més reeixida allò que es proposa. Barbie és una comèdia satírica (musical, a més) que sap emparentar-se amb el bo i millor de la comèdia clàssica i que no baixa el ritme ni la intensitat en cap moment, mentre que Oppenheimer és una pel·lícula seriosa, però desigual, i llastrada de tant en tant per la grandiloqüència a què és tan donat el seu director (subratllats dramàtics, música a tot drap, etc.). Això no lleva que Nolan sigui mereixedor de la consagració que significa el triomf d'Oppenheimer, de la qual també cal dir que conté un munt d'encerts, començant pel càsting i seguint per tot un tram central –el del Projecte Manhattan al complex de Los Álamos– que en diversos moments posa la pell de gallina. Els dilemes ètics a què s'enfronta el protagonista, la mort de milers de persones com a producte dels seus esforços (ningú sembla tenir cap objecció a la decisió del director Nolan de no mostrar el bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki, i/o els seus efectes) i els remordiments, contrapuntats amb la vanitat, són, sens dubte, material per a un gran drama.
Perquè el drama ha estat el protagonista d'uns Oscars que no han volgut evadir-se de la foscor dels temps que vivim, sinó abraçar-la. És obscur el guió de la magnífica Anatomía de una caída, dissecció criminal i judicialitzada d'una relació de parella, com és obscur també l'humor grillat i visionari del gran Iorgos Lànthimos a Poor things, amb una protagonista, Emma Stone, a qui ningú li pot discutir que ha suat l'Oscar. És fosquíssima la mirada en fora de camp de Jonathan Glazer sobre l'Holocaust a La zona d'interès, reprenent qüestions ja plantejades pel documental Shoah, de Claude Lanzmann, a través d'una novel·la de Martin Amis. Glazer va tenir el valor de posar públicament en paral·lel Auschwitz i l'Holocaust amb l'actual genocidi en curs a Gaza per part del govern d'Israel, sense deixar de deplorar la massacre perpetrada per Hamàs el passat 7 d'octubre contra civils israelians.
En aquest context ombrívol, la sàtira feminista àcida, però lluminosa, de Barbie, segurament tenia poc a pelar. I encara menys una pel·lícula com La societat de la neu, de Bayona, que, a força de voler ser agradable a tothom, ens acaba dient que es pot practicar el canibalisme sense deixar de ser civilitzats. (Nota: Al Pacino va entregar el premi a Millor Pel·lícula de manera ben correcta. Que ens haguem infantilitzat tant que ens queixem de no tenir crits i escarafalls de falsa alegria a cada instant forma part, també, de la foscor. I la millor pel·lícula a concurs sens dubte era Els assassins de la lluna del mestre Scorsese: la més fosca de totes, i també, la que se'n va anar de buit).
