Cinc reptes i un projecte per a la tèrmica del Besòs

El diari britànic The Guardian acaba de proposar el rànquing dels 10 llocs urbans més interessants del món. Espais com La Sucrière, a Lió; The Spinnerei, a Leipzig, o la llibreria Ler Davagar, a Lisboa. Tots tenen dues coses en comú: es tracta de projectes de recuperació d’antigues instal·lacions industrials i cap té més de cinquanta anys de vida.

Mai abans havia calgut tan poc temps perquè una infraestructura, ja sense la seva funció productiva, fos considerada patrimoni actiu, i les centrals tèrmiques en desús són avui llocs que acullen usos i funcions rellevants per a la ciutat. Els casos de reciclatge més exitosos han combinat el manteniment dels elements físics de l’antiga instal·lació amb nous usos productius i culturals de valor afegit.

A les ciutats d’aquesta Europa post-oil, el patrimoni comença ja a ser entès no com a postal de la memòria del passat sinó com a catalitzador d’activitats de futur. Parlem així d’un patrimoni intel·ligent ( smart heritage ) que es pot activar i dinamitzar a partir de projectes concrets.

Però quins podrien ser els projectes que permetin entendre i plantejar la tèrmica del Besòs com un patrimoni catalitzador? Al llarg dels últims cinc anys, un grup de deu universitats europees han donat resposta a aquesta pregunta a partir de cinc workshops internacionals organitzats des del màster en intervenció i gestió del paisatge i el patrimoni de la UAB i el Museu d’Història de Barcelona, Muhba. Els resultats d’aquest treball han mirat de fer front al que, al meu parer, són els cinc reptes principals de la gestió de la tèrmica del Besòs com a patrimoni intel·ligent.

Primer repte: plantejar el projecte com el reciclatge d’una infraestructura industrial amb potencial patrimonial i els seus paisatges de context en comptes de plantejar-lo com el programa d’un edifici.

Segon repte: escapar de la dialèctica urbanística que distribueix equipaments públics aquí i plusvàlues privades allà. El reciclatge de la tèrmica no pot saldar-se amb propostes de biblioteques i centres culturals polivalents com en altres llocs. Però tampoc s’ha d’entregar a l’urbanisme residencial intensiu, que coneixem prou bé, o a l’urbanisme de l’entreteniment i l’oci massius, que comencem igualment a conèixer. Tots dos entenen la ciutat com una simple màquina de beneficis, cosa no precisament accessòria considerant el sector del front marítim metropolità de què parlem.

Tercer repte: entendre la lògica en absolut local sinó de caràcter metropolità del paisatge definit per la central tèrmica i el seu entorn. En realitat, la tèrmica és la millor oportunitat que tenim avui dia per representar fidelment amb una icona privilegiada la ciutat real metropolitana.

Quart repte: evitar el tractament estandarditzat com a patrimoni industrial, representat pel gest repetitiu del manteniment d’una (o dues, o tres…) xemeneies, eliminant, en canvi, el paisatge industrial en el qual s’inscriuen. Un gest que amputaria els espais encara existents de la tèrmica de la seva memòria elèctrica.

Cinquè repte: refundar l’urbanisme dels waterfronts inspirat també des del model Barcelona tot plantejant programes que vagin més lluny de la mixtura precuinada d’usos residencials i terciaris.

La tèrmica podria, així doncs, acollir una cadena d’activitats per transformar aquell entorn en un paisatge creatiu i productiu: algunes de caràcter col·lectiu i amb sentit d’equipament metropolità; d’altres vinculades a la recerca, proposant que, precisament allà on resta encara la icona del model energètic que s’esgota, puguin emergir solucions per a la nova ciutat low-carbon ; d’altres a partir d’usos culturals de jerarquia global, reconeixent també el potencial com a destinació turística global del waterfront metropolità de Barcelona; i d’altres referides a aprofitaments privats que haurien d’anar més enllà del simple rendiment del producte immobiliari amb vistes, integrant en canvi els usos residencials dins un paisatge innovador pel que fa als seus usos, programes i entorns.

¿Podem imaginar un Centre d’Alt Rendiment de l’Aigua al qual també arribin turistes des de Sitges en vaixell amarrant en un Besòs metropolità amb la tèrmica convertida en estació marítima? ¿És possible imaginar un Grec Metropolità que convidi els territoriants metropolitans a gaudir de les arts escèniques a 208 metres d’altura, passant abans per diferents capes d’equipament públic des de la cota 19? ¿Poden les tres xemeneies representar al Besòs el que el London Eye representa avui a l’Embankment de Londres? ¿Pot ser la tèrmica el nínxol privilegiat per a la creació de prototips smart i que els seus voltants entre Sant Adrià de Besòs i Badalona siguin el seu camp de proves?

Totes aquestes són propostes diferents però al mateix temps complementàries, i expressen una lectura intel·ligent del patrimoni a la ciutat metropolitana actual. Un repte apassionant que la declaració de Bé Cultural d’Interès Local i l’encara més recent cessió de la infraestructura posen sobre la taula.