Celebro immensament el fet que les futbolistes espanyoles hagin aconseguit la igualtat salarial. És una victòria que simbolitza les lliçons que el futbol femení ens està donant (principalment cinc).
1. Igualtat. El futbol professional femení està naixent amb la igualtat com a principi. És un dels pilars fonamentals sobre el qual s’assenta. En el futbol masculí, en canvi, gairebé ningú en parla.
2. El bé comú per damunt de l’individual. El futbol femení ens ha donat grans exemples d’esportistes que han anteposat els interessos de l’esport als seus interessos personals. L’equip danès, per exemple, no es va presentar a un partit de classificació per al Mundial del 2019 per protestar contra les grans diferències salarials amb l’equip masculí. La famosa i prolífica davantera noruega Ada Hegerberg, per la seva banda, va deixar d’anar a la selecció el 2017 (l’any abans de rebre la Pilota d’Or) per protestar contra la política de la federació Noruega amb el futbol femení.
També ens quedarà per sempre l’"I am not going to the fucking White House” de Megan Rapino –la capitana de l'equip nord-americà de futbol i gran estrella del futbol femení mundial–, que es va negar a rebre la felicitació de Donald Trump després de guanyar el Mundial.
3. Inclusivitat. Hem d'agrair al Barça femení i als seus gestors que apliquessin una baixada de preus per omplir el Camp Nou. Les imatges de l’estadi ple de gom a gom perduraran molt de temps, i durarà encara més al cor dels assistents el bon ambient que s'hi respirava. Era un ambient de proximitat, de suport a les futbolistes guanyessin o perdessin –el públic dona suport a aquestes noies pel seu esforç, per la seva humilitat, per com responen a l’atenció rebuda: sense creure’s grans estrelles ni actuar com a tals–. Això les aproxima al públic, que s'hi sent identificat i per això les acompanya incondicionalment.
4. Sostenibilitat. L’actitud de la davantera noruega mencionada abans és el pol oposat al seu equivalent masculí, Haaland, que guanyarà 375.000 lliures a la setmana (!!!) al Manchester City. El compromís més igualitari de les dones fa el futbol femení més sostenible que el masculí. A Barcelona en tenim un bon exemple: mentre que les dones fan força com a equip, els homes han anat a la seva forçant salaris més i més alts perquè només pensaven en ells, fins que han rebentat l’equip, i el club.
5. Un joc, no un negoci. Les dones ens han ensenyat que l’esport es porta dins, que és un joc i no un negoci. Ens han tornat a donar una cosa que el futbol masculí havia perdut, que és el sentiment d’aspiració: l’esport va triomfar a Grècia i Roma perquè els atletes i gladiadors eren un gran exemple per al públic. Des de les grades, els seguidors veien com l'esforç tenia recompensa, pensaven que amb esforç i determinació ells podrien ser com els seus herois, perquè la diferència entre el públic i els esportistes era gran però no insuperable. Ara, en canvi, és impensable pensar que un pot arribar a ser i cobrar com Messi o Ronaldo.
Per tot plegat, gràcies a les futbolistes. Que això ens doni força per a tot el camí que encara ens falta: el món dista molt de ser igualitari.
