El president espanyol torna de cinc dies de reflexió i, després d’un llarg i emotiu introit pensat perquè pensem que plega, finalment anuncia que, ara, ell i la seva dona se senten més forts i que, per tant, continuarà a la presidència perquè no pot ser que els dolents guanyin els bons. Explica també que les mostres de suport, sobretot les del seu estimat partit, han influït decisivament en la seva decisió. Es marca un objectiu molt noble, com és “la regeneració pendent de la nostra democràcia”, però no concreta cap mesura per aconseguir-la; només ens assegura que aquests cinc dies seran un punt i part. Va comunicar que suspenia l’agenda amb una carta personal i, quan reapareix, cap periodista no li pot preguntar res.
Què diria el mateix Sánchez, o què estarien dient els socialistes, si qualsevol altre polític hagués protagonitzat aquests cinc dies d’abril?
Aquesta insòlita suspensió de la seva activitat pública ha coincidit, a més, amb la campanya electoral de les eleccions catalanes. Com suggeria Pere Aragonès, ¿sense eleccions a Catalunya no hi hauria hagut carta? Perquè Sánchez necessita una victòria clara d’Illa que li validi l’amnistia i que, molt important, obligui Puigdemont a plegar d’una vegada de la política activa, perquè la possibilitat que el president a l’exili acabés tornant a presidir la Generalitat perseguiria Sánchez per sempre.
El novembre del 2023, el PSOE es va resistir a incloure el concepte lawfare al document d’acord amb Junts. Cinc mesos més tard, després d’un inquietant episodi d’emocionalitat i personalisme, resulta que la lluita contra la judicialització de la política és un imperatiu ètic. Tot en cinc dies d’abril.
