Organitzat per l’Associació Amics del Bisbe Deig, divendres passat vaig tenir la fortuna d’assistir a Mollerussa a l’acte de presentació de la darrera novel·la de Vicenç Villatoro, Urgell, la febre de l’aigua. I en les cinc hores de celebració, entre presentació, sopar i diàlegs posteriors, hi vaig sentir fins a cinc crits d’esperança, ara mateix tan escassa al nostre país.
En primer lloc, fou un crit d’esperança que els Amics del Bisbe Deig convoquessin quatre-centes persones, un vespre de divendres de boira i fred, a la presentació d’un llibre. Hi ajudava el tema, el canal d’Urgell, i el novel·lista, prou conegut a Ponent pels seus prop de quatre anys de treball de documentació precisa. Però, sí: persones vingudes d’arreu s’havien sentit convocades per un llibre de sis-centes pàgines.
L’altre crit d’esperança va arribar de l’incansable Carlos Tejedor, president de l’Associació i mestre de cerimònies de l’acte. Tejedor va fer girar la seva intervenció sobre la frase que sentia cada dia de petit a Ràdio Nacional d’Espanya amb la veu d’Eduardo Chamorro al programa La barraca: “Hi haurà un dia en què sorgirà una nova raça d’homes lliures guiats per la tolerància, i que tindran per armes el plaer de la vida, el goig de l’aventura i el descobriment dels seus semblants”. Tejedor homenatjava els bascos Eguiguren i Otegi, el diàleg valent dels quals havia portat la pau al seu país. Però òbviament també era un clam confiat a favor de la llibertat, la tolerància i la vida, aquí i arreu.
El tercer ingredient de la vetllada, i el que ens hi aplegava, era la novel·la de Villatoro, que l’autor va defensar de manera brillant i apassionada. M’atreveixo a dir que és l’obra més ambiciosa i complexa que ha escrit. Urgell, la febre de l’aigua és, per damunt de tot, una gran novel·la. Però també és la crònica periodística de la construcció d’un canal que va ser l’obra d’enginyeria civil de més magnitud i dificultat a l’Europa del segle XIX, i de la qual el país té poc coneixement i gens de consciència.
Ara bé, des del meu punt de vista, Urgell, la febre de l’aigua també és un assaig on Villatoro sosté una tesi agosarada i pertinent: hi ha grans somnis col·lectius que, malgrat els esforços ingents que s’hi esmercen, d’entrada fracassen. Però ningú no sap si en el futur acabaran triomfant. Com el canal d’Urgell, que després de tantes penalitats per construir-lo va ser un gran fracàs, fins que 40 anys després, tossudament, voluntariosament, no va acabar convertint aquell Clot del Dimoni, un àrid i polsegós Far West català, en la plana fèrtil que havien somiat aquells que ja no ho van poder veure.
La vetllada va seguir amb un sopar i debat al restaurant Resquitx, ben atesos per la senyora Roser Daniel, la mestressa. I la primera intervenció fou la de Joan Martí, fill de Les Pallargues, el carter-filòsof que ho havia estat a Bellpuig. Martí va plantejar una paradoxa provocadora. Amb referències als clàssics, Martí defensà que són els pessimistes els qui canvien el món, i no els optimistes. En un gir que desmentia Gramsci –allò del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat–, per a Martí l’optimista s’acomoda a la realitat en una espera confiada i còmoda, mentre que és el pessimista qui, desconfiant del futur, s’afanya a canviar el present pensant en les noves generacions. Raó i voluntat, doncs, a la mateixa banda.
Però quan ja semblava que ens n’havíem d’anar, el president Jordi Pujol va prendre la paraula i en el seu més genuí estil, alhora que mostrava la seva preocupació pel futur del país, en relació amb el debat sobre la immigració, afegia contundent: “No estem fets per a la voluntat de rebuig sinó d’acceptació, d’acolliment”. Una apel·lació directa a combatre tota temptació xenòfoba, des d’una lectura realista del present però plena d’esperança.
Interpretar els signes del temps no és gens fàcil, i no se solen manifestar en els titulars ni en les tertúlies. Tanmateix, divendres passat, dia de la Candelera, de la llum, a Mollerussa s’hi van sentir cinc crits d’esperança, signes del temps apuntant en la mateixa direcció. Uns centenars de persones convocades per un llibre. Un homenatge a la llibertat, la tolerància i la vida. Una defensa del paper de la voluntat individual i col·lectiva, capaç de construir victòries sobre derrotes i decepcions prèvies. Un elogi de la capacitat transformadora del pessimisme quan sap sumar raó i voluntat. I una advertència en defensa de la nació i la identitat, sense cedir a la temptació xenòfoba que, aquesta sí, destruiria definitivament allò que hem estat.
