Aquest dimecres farà cinc anys de la primera reunió de la taula de negociació entre el govern català i l’espanyol. Després d’anys de repressió i escalada del conflicte per part de l’estat espanyol (amb la sentència contra els presos polítics, els exilis forçats per la persecució i l’obertura de centenars de causes judicials), es produïa un punt d’inflexió i ens assèiem cara a cara. Era el reconeixement, tal com després es posava per escrit en el comunicat conjunt dels dos governs, de “la naturalesa política del conflicte i que aquest requereix una solució política”. Iniciàvem una etapa que portaria a l’alliberament dels presos i preses polítics, l’eliminació del delicte de sedició i, finalment, a l’aprovació de la llei d’amnistia.
Fer les primeres passes no va ser fàcil. Asseure un govern espanyol que pocs mesos abans defensava el compliment íntegre de la sentència del Procés i plantejar solemnement que el nostre objectiu era l’exercici i reconeixement del dret a l’autodeterminació no va ser fruit de la casualitat. Van ser la mobilització ciutadana i que els vots d’Esquerra Republicana fossin decisius per a la investidura de Pedro Sánchez el que va generar les condicions per al punt d’inflexió. S’iniciava un camí amb resultats concrets, malgrat que no són suficients fins que no es trobi una solució democràtica al conflicte de sobirania entre Catalunya i l’Estat.
Avui, fins i tot els que desmereixien la via de la negociació han passat a assumir-la i practicar-la, fet que demostra que era un camí possible i transitable, no exempt d’entrebancs ni de contradiccions. Queda per a la reflexió de cadascú si haguéssim pogut avançar més de pressa i haver anat més lluny sense el càlcul partidista contra el qual vam haver de lluitar permanentment, també dins de Catalunya.
Els èxits assolits mitjançant la negociació amb l’Estat no són el final de res, però sí fites. I ens ho hem de dir. És fonamental que ens reconeguem les victòries, el camí recorregut i la feina feta si volem mantenir el cap alt i continuar treballant pels nostres objectius. Hem assegut l’Estat a negociar, que no és poc. Vull pensar que fins i tot els que menyspreen els passos fets no preferirien que encara hi hagués presos polítics, o que els exiliats no tinguessin l’horitzó tangible de l’amnistia, malgrat els intents de dinamitar-la. Vull pensar que no preferirien que es mantingués el delicte de sedició o les causes contra tants i tants ciutadans simplement per defensar el referèndum.
Ha valgut la pena el camí recorregut per adreçar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya mitjançant la negociació, sí. Malgrat les ofensives partidistes per pervertir-ho tot i els atacs des dels soterranis de l’Estat. Negociar era –i és encara– una obligació i la millor de les opcions possibles per trencar una dinàmica perversa i duríssima contra Catalunya. És l’eina més potent per avançar cap al ple reconeixement polític i la resolució del conflicte.
L’a por ellos, el discurs del 3 d’octubre, el 155 i la repressió policial i judicial van evidenciar una animadversió de pell contra qualsevol anhel de la ciutadania catalana i una por apocalíptica al quebranto de la unitat d’Espanya. Són els que ens deien que els presos no sortirien, que l’amnistia era impossible i que el Codi Penal no es tocaria. I som aquí. També són els mateixos que diuen que la independència no serà mai possible.
L’independentisme no ha de renunciar a res, però ha de saber llegir bé cada moment. No mirant cap endins sinó el que és millor per al país i per millorar la vida de la ciutadania. Pensar en la Catalunya sencera, també en aquells que no creuen en la independència, i convèncer-los. Tenim molta força i ho hem demostrat moltes vegades, per això no podem seguir caient en espirals autodestructives, batalletes petites i petites misèries. Hauríem de fugir d’una vegada dels ressentiments digitals i les crítiques buides, com alguns hem intentat sempre. És moment de construir. De reconstruir. D’aprendre dels errors, sumar complicitats i plantejar camins més sòlids.
Portem cinc anys de negociació irregular i vaivens diversos, però hem aconseguit i après molt, i sense renunciar als nostres principis. També hem generat un espai de confiança negociadora, essencial en processos com aquest. De fet, és de justícia dir que sense el compromís de l’altra part de la taula, amb el seu assumit desgast, tampoc seríem on som. Ara bé, ningú pot entendre el camí fet fins ara com una tasca acabada. Queda molt per negociar i l’exigència ha de ser màxima. Ni el desgast ni una lectura interessada dels resultats electorals poden ser excusa per donar-ho per tancat.
Interpel·lo als qui realment volen resoldre el fons de la qüestió. Als que pensen que fa cinc anys que anem massa lents i als que creuen que tot va massa ràpid. No deixem passar aquesta conjuntura –segurament excepcional– i apostem per més negociació conjunta i tangible. L’aritmètica actual, malgrat uns resultats electorals que no ens agraden, paradoxalment ens dona una oportunitat que no es pot desaprofitar, perquè l’alternativa ja sabem quina és. Que tots els actors diguin la seva i dialoguem. Jo defensaré sempre la meva posició: referèndum i independència. Aquí i arreu, i fins que calgui.
