Cinc anys després

Fa cinc anys ens llevàvem conscients d’haver fet història a la vorera del departament d’Economia, a la Rambla Catalunya.

Avui, còmodament asseguts a l’hora del vermut, podem parlar de llirismes, equilibris de forces i principis de realitat, però la realitat era que Catalunya estava negada per l’Estat com a subjecte de dret polític i com a locomotora solidària de l’economia espanyola. Catalunya estava carregada de raons (i això que encara no sabíem ni la meitat del que sabem avui en matèria de la guerra bruta de l’Estat) i bona part del país va actuar d’una manera que la dignifica.

La realitat continua sent la mateixa i les raons del 2017 continuen existint, fins i tot corregides i augmentades: l’Estat s’ha limitat a la repressió i, si de cas, a una graciosa i paternal benevolència en forma d’indults. Mentrestant, cap dels problemes que van portar milions de catalans a voler votar la seva pertinença a Espanya no ha tingut una resposta política digna d’aquest nom.

Amb aquest panorama, quan els problemes de la societat catalana creixen i el problema principal no està resolt, que tot el que tinguin a oferir-nos els partits independentistes sigui el trist espectacle d’aquests dies és especialment desolador. Som lluny del crescendo emocional dels anys deu, però entre aquell momentum i aquest ermot hi hauria d’haver un camí intermedi.