Un cim irrenunciable
Ulls endins, s’encén el reproductor i comença la pel·lícula en 8 mm del meu llegat femení: és un estiu llunyà de la infantesa. La tieta, estoica, aguanta el dolor mentre s’arrenca els pèls de les cames i els engonals amb una màquina elèctrica que fa un soroll diabòlic. Ara passa la mare, atrafegada, amb aquella actitud de jo ho puc fer tot, pendent sempre de tothom, sempre a disgust amb el seu cos, sempre a dieta, sempre sentint-se massa grassa. Amb aquell turment i aquells laments que l’han rosegada i que se li menjaven dissimuladament la felicitat. També la imatge d’una cuina que és alhora moltes cuines. I una dona amb davantal, la meva àvia, que és tantes àvies: llevada ben de matinada el dia de Nadal o cada migdia, tants festius cuinant, sola davant els fogons, el festí que tothom devora sense agrair mai prou l’esforç. L’àvia que fa viatges de la taula a la cuina, de la cuina a la taula, preguntant si a algú li faltava res, si cal preparar alguna cosa més. Tan poderosa en aquell àmbit que ningú mai va reconèixer imprescindible i puntal de les famílies.
Ara la pel·lícula perd els colors. Una noia dorm en un sofà i la mà d’un home de mitjana edat li grapeja el cul sense permís. Hi ha una altra noia caminant sola de nit fent veure que parla per telèfon; mira constantment al voltant seu perquè la por li marca el ritme dels batecs del cor. I una noia que es disposa a sortir de casa i aguanta les llàgrimes quan el marit l’acusa de vestir-se com una puta. Ara un vagó de metro pleníssim. Els dits desconeguts d’un mascle que toquen uns pits i fereixen una ànima per sempre. I la imatge d’una andana: una noia assetjada de cop per un desconegut que li grapeja el cony quan es disposa a passar el bitllet pels torns giratoris. I silenci. Massa silenci. Sembla que el film s’acaba, però no. Finalment, una imatge de llum: milers de mans femenines que entrellacen dits i esdevenen embolcall, confort, confiança i lluita; l’encegadora llum del foc ardent d’una força imparable, poderosa, que avui conquista els carrers, el món, i s’obre pas per arribar, definitivament, al cim irrenunciable.
