La ciència i els reptes socials
En poques ocasions m’he sentit més aclaparada que creuant l’ slum de Bombai. Pobresa en estat pur, carrerons i carrerons de brutícia, draps, cabanes, ombres humanes. Inacabable, etern, insultant.
L’Índia és un dels països amb l’índex de pobresa extrema més elevat, amb més del 30% dels pobres del món: 400 milions de persones. Davant d’una situació com aquesta, no puc deixar de preguntar-me com encara un govern l’estratègia, priorització i implementació de mesures per fer-hi front, com s’afronta la urgència però alhora es posen les bases que permetin un canvi estructural.
Aquells que hàgiu viatjat a l’Índia per viatges de negocis segur que haureu pogut comprovar que, enmig del caos i el desordre, s’aixequen illes de comunitats al voltant d’empreses, moltes de les quals tecnològiques. Habitatges, escoles i indústries que funcionen malgrat l’entorn, i que contribueixen a fer de l’Índia una potència en molts sectors tecnològics. El sector que jo conec millor, i que m’ha portat al país en diverses ocasions, és el biofarmacèutic. Empreses com Biocon, Ranbaxy, Piramal, Shanta i Jubilant han contribuït a fer de l’Índia el quart productor mundial de fàrmacs i el primer proveïdor de vacunes.
Amb més de 50 milions de pacients amb diabetis, amb el 25% dels casos de tuberculosi del món o amb 100 milions de persones amb problemes cardiovasculars, l’Índia és un dels mercats interns més grans: 20 bilions (mil milions) de dòlars, amb un creixement anual del 20%. Aquest creixement s’ha sustentat principalment en l’activitat d’empreses de genèrics, recerca clínica per contracte (CROs), vacunes o biosimilars (fàrmacs biològics similars en seguretat o eficàcia a un d’aprovat per l’organisme regulador pertinent). L’accés a fàrmacs a preus raonables és, òbviament, una prioritat.
Poques tecnologies tenen un impacte tan directe sobre els principals reptes socials com la biotecnologia. El govern de l’Índia ja fa temps que l’ha identificat com el pròxim conductor de la innovació i el creixement econòmic. Són conscients que pot aportar grans canvis en àmbits com la seguretat alimentària, la nutrició, la salut i la sostenibilitat del medi ambient.
Llegia fa unes setmanes a la revista científica Nature que el govern indi havia aprovat un pressupost de 650 milions de dòlars per al seu departament de Ciència i Tecnologia, una xifra que representa un increment de més del 17% respecte a l’any anterior. El departament de Biotecnologia (sí, tenen un departament de Biotecnologia) rebia 264 milions de dòlars. Aquest pressupost ha de contribuir a desplegar l’estratègia aprovada a finals del 2015 per multiplicar per deu els ingressos del sector biotecnològic fins als 100 bilions (mil milons) de dòlars l’any 2025. En la majoria de casos, la inversió pública es materialitza amb les anomenades iniciatives PPP ( public-private partnership ).
El nou pla té com a objectiu fer del país un dels hubs mundials de la medicina personalitzada o de precisió, aquella que ens permet predir, diagnosticar i tractar malalts (no malalties) segons el seu bagatge genètic i comportamental. De la mateixa manera que van aconseguir ser capdavanters en les tecnologies d’informació, que han contribuït al seu creixement econòmic durant els darrers vint anys, avui identifiquen la genòmica o la biotecnologia com els pilars que els han d’atorgar no tan sols el creixement econòmic necessari sinó també la resposta als seus grans reptes socials.
Com ho volen fer? Llegeixo que l’estratègia se sustenta en tres accions: (1) creació de nous centres de recerca en vacunes, malalties infeccioses, bioproductes marins...; (2) iniciatives de formació sobre big data, o com gestionar, explotar i treballar amb gran quantitat de dades genòmiques, clau per a qualsevol estratègia de medicina personalitzada, i (3), creació de 150 organitzacions de transferència de tecnologia i 40 incubadores d’empreses tecnològiques, per donar suport a la transferència i el desenvolupament comercial del coneixement generat.
Em trec el barret davant una visió tan integradora -educació, recerca i impacte industrial-. Una opció d’aquesta dimensió sembla més que remota en un estat com el nostre, on la inversió en ciència ha disminuït un 26% els darrers anys. I no estic parlant només de més finançament sinó també de visió, integració i priorització. La importància de certes mesures per enfocar la urgència de determinats problemes. Inversió versus despesa. Polítiques en majúscula davant la pretensió de buscar rèdits curtterministes.
Catalunya va optar fa uns deu o quinze anys per fer de la recerca una de les seves prioritats. Els pilars de l’estratègia van ser: (1) la creació de nous centres de recerca regits per criteris d’excel·lència, rendiment de comptes i autonomia de gestió, i (2) l’aposta per invertir en bons investigadors, que fossin capaços d’aconseguir finançament competitiu arreu. Aquesta estratègia ha donat uns resultats científics excepcionals, que cal mantenir i potenciar. Ens falten instruments, en l’àmbit legislatiu i executiu, però podem ser més competitius en la formació de científics, i, sobretot, en com fem del coneixement generat un motor econòmic. Són les millors bases per a un país amb futur.
