Ciència i art
El progrés humà, que aspira a allunyar-nos dels comportaments primaris i brutals i a bastir espais de civilització i de dignitat, parteix del desplegament de les potencialitats de la nostra ment articulades des de la construcció primordial del llenguatge oral, però també dels llenguatges visuals, amb voluntat artística i de representació simbòlica.
Dins de la inclinació que de vegades esdevé notòriament limitativa a l’esquematisme en la descripció i la interpretació de la realitat, podem trobar una concepció de la ciència i de l’art com a dues visions distants i fins i tot contraposades i incompatibles. Els impulsors del projecte Ara Ciència+Art en discrepem i optem per afavorir el diàleg entre artistes i científics i per aprofundir-hi, perquè entenem que l’esperit humà s’eixampla i s’enlaira quan les fronteres entre els diversos àmbits del coneixement i de l’expressió es tornen permeables.
En l’anhel de dotar de sentit la nostra experiència del món, ciència i art, des del respecte a la seva respectiva naturalesa, poden avançar juntes en l’exploració de l’esperit humà i de les condicions que incideixen en la seva existència quotidiana, en la seva relació amb l’entorn, en la seva reflexió metafísica i en la seva dimensió creativa.
És cert que a hores d’ara hi ha expressions de la creació artística que reflecteixen el propòsit dels seus creadors de nodrir-se de la ciència per inspirar-s’hi. Cito com un dels seus referents al nostre país el compositor Joan Guinjoan, autor d’ambicioses obres musicals sobre el sincrotró Alba o sobre el genoma humà. I és evident que algunes formes artístiques emergeixen associades a la tecnologia i hi integren una aproximació que no és aliena a la perspectiva científica, com les que tenen a veure amb la ciència-ficció i totes les variants de la imatge digitalitzada. Però també ho és que disciplines artístiques com l’arquitectura no es poden explicar sense incorporar-hi la mirada científica. N’hi ha prou referint-nos a un arquitecte tan notable com Lluís Domènech i Montaner, que en obres com l’Hospital de Sant Pau o el Palau de la Música va decidir d’assumir les aportacions que el coneixement científic de l’època li podia aportar, i que a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que va dirigir durant un llarg i fecund període (1900 i 1905-1919), va professar, entre d’altres, l’assignatura aplicacions de les ciències fisiconaturals a l’arquitectura.
Però és il·luminador de remuntar-nos a períodes més antics i fundacionals. Des dels temps més remots l’ésser humà s’ha esforçat alhora, d’una banda, a conèixer i dominar la realitat, i, de l’altra, a interpretar-la artísticament, des de les pintures rupestres. Entre els antics grecs la teoria i el pensament abstracte convivien amb naturalitat amb l’art. Recordem, posem per cas, Tales de Milet. Diògenes Laerci (I, 22-44) ens en diu: “Tales [...] sembla, segons alguns, que va ser el primer a estudiar els astres i a predir els eclipsis de Sol i els solsticis. [...] Va mesurar l’altura de les piràmides a partir de llur ombra, després d’haver observat en quin moment la nostra ombra és igual a la nostra altura. [...] D’ell ens han arribat també les sentències següents. La més antiga entre les coses que existeixen és déu, perquè és innat; la més bella, el món, perquè és obra de déu; la més gran, l’espai, perquè ho conté tot; la més ràpida, la ment, perquè ho travessa tot; la més forta, la necessitat, perquè domina sobre tot; la més sàvia, el temps, perquè ho revela tot”. I hi podríem afegir tot seguit Parmènides, Aristòtil, Arquímedes... I Pitàgores, que era matemàtic i va analitzar la relació entre el to musical i la longitud de la corda que vibra, i es referia a l’harmonia de les esferes posant en relació el moviment dels cossos celestes amb les proporcions musicals. Així mateix, l’astrònom Ptolomeu va escriure sobre música. I, durant segles, en el conjunt de les arts liberals que s’agrupaven dins el que s’anomenava quadrivi hi coincidien, al costat de l’aritmètica i la geometria, l’astronomia i, una de les arts més sublims, la música.
I, travessant els segles, es fa indispensable reivindicar la personalitat polièdrica de Leonardo da Vinci, on convergeixen brillantment el pensament científic i tota la grandesa de l’art. I m’agradaria encara evocar l’eminent astrònom de la segona meitat del segle XVIII Friedrich W. Herschel, descobridor d’Urà i constructor d’un telescopi gegantí, que era organista i director d’orquestra.
Som conscients dels territoris fructífers on conflueixen la ciència i l’art. Ho fan ara com ho feien en el passat que es fa present en nosaltres a través de les paraules que, transformant-se, han travessat les generacions i, entrellaçades en textos, ens han transmès pas rere pas el llegat d’humanitat que compartim.
Assedegats de bellesa i de veritat, sense menystenir el rigor exigent de la ciència ni el talent lluminós de l’art, ens convoquen l’impuls de la imaginació i la set de coneixement. Us proposem, doncs, que descobriu el projecte Ara Ciència+Art de la mà d’uns col·laboradors excepcionals que han acceptat el repte sempre apassionant del diàleg.