De l’article d’Aureli Argemí i Roca (Sabadell, 1936-2024) a l’Avui (13-I-1977). Només feia nou mesos que havia nascut el primer diari editat en català després de la guerra i un any de la fundació del CIEMEN, entitat potenciadora d’un catalanisme radical en el camp de la cultura i dels drets, amb un accent pacifista i universal. El seu promotor, el teòleg i activista Aureli Argemí, secretari que havia estat de l’abat Escarré, va morir el passat Dilluns de Pasqua.
[...] La màquina piconadora que són la majoria d'Estats constituïts va trepitjant els brots de la revifalla nacional. Els Estats en crisi, amb tot el seu pes de muntatges caducs, tenen una infinitat de recursos d'autodefensa. No podem ser ingènuament optimistes esperant la imminència de la polvorització d'uns aparells que alimenten tants interessos, que donen el pa i el privilegi a tanta gent. Els pobles marginats, se'ls continua esborrant dels mapes oficials o es diu que tendeixen a desaparèixer com a categoria històrica, segons ho preveuen eminents teòrics, mentre van endavant certs internacionalismes. Amb tot, els pobles marginats, contràriament a idees amarades encara de mecanismes estatals, avui es desvetllen, s’aixequen, s'organitzen, criden ben fort —quants els senten?— que el respecte als seus drets inalienables és una condició essencial per a realitzar qualsevol projecte d'unió entre els homes, arrelat en la justícia més elemental. Els manipuladors dels Estats, però, detecten tot aquest bellugueig i el consideren un greu perill. D'aquí els significatius silencis o les sornegueres complicitats entre els poders estatals i tants venedors de notícies, quan, per "objectivitat democràtica", s'ha de parlar dels moviments de vitalitat, de les reivindicacions manifestes dels pobles "inexistents" o existents a mitges. D'aquí també, quan aquests pobles es mouen "massa", les "generoses" concessions, les toleràncies, els canvis de les regles del joc... tot per a fer la sensació que els poders estatals han arribat a entendre que trepitjaven terra esllavissadissa, tot per a evitar que es vulgui canviar el joc mateix. Cal que, per damunt de qualsevol altra consideració, no es trenqui l'ordre "convingut" i que ningú no s'escapi dels canals prefixats per les supremes lleis vigents, les quals podran mudar-se àdhuc amb paraules semblants, però de significació diversa, a les que diuen els adversaris. I qui paga l'enrenou és l'opinió pública, el poble, el qual, sovint, en lloc de créixer cap a una maduresa crítica, aguditza amb més arguments la pròpia ignorància "cultural". En fi, un garbuix que dona prou feina als polítics, sociòlegs, economistes, etc. etc. dedicats a la dura tasca d'esbrinar, analitzar, proposar, resoldre els problemes de cada poble bandejat. Però també una crida a la responsabilitat dels qui, davant aquests fets de cada dia, s'imposen un més modest servei al propi poble, ferit, manejat, enganyat, un servei cultural tanmateix necessari. És en aquesta última perspectiva que, ara fa un any, es fundava l'associació cultural Centre internacional Escarré sobre les minories ètniques i nacionals (CIEMEN). Centre continuador, com diu el nom d'aquell que s'ha volgut homenatjar, de les clarividències de l'abat Escarré, de “l’abat de Catalunya”, segons el títol que li va donar la saviesa popular en temps de particular foscor; centre nascut a Cuixà, en l'ambient on l'abat Oliba va elaborar la primera carta dels drets humans (la treva de Déu). […]
