Ciclistes i cotxes: la culpa i la responsabilitat
Tres quarts d’una, l’hora d’agafar la bici i anar a buscar la meva filla al casalet. Apago l’ordinador i opto per deixar el mòbil a casa amb el projecte de tenir mitja hora de banal sensació de llibertat mentre pedalo, noto l’aire a la cara i, a la tornada, intento que la meva filla m’expliqui com ha anat el matí. Vaig pel carril bici. En una cruïlla un cotxe se salta el senyal de stop. Veig que se m’està tirant al damunt. Crido al conductor. Frena, però massa tard: em tira a terra. Una part de les rodes i el meu peu queden sota del seu cotxe.
Primer pensament: on és la meva filla? Alleujament: no hi és. Sensació d’urgència: està esperant que la reculli. Segon pensament: he de comprovar com estic. M’aixeco. Veig que em puc moure bé. Miro el conductor. Té el fill d’uns 10 anys al costat. Sense baixar del cotxe ni abaixar el vidre de la finestreta, em transmet (amb certa vehemència, a més) que no m’ha vist. Li recordo que té un stop. Una dona em pregunta com estic. L’home continua sense baixar del cotxe. Només penso que he d’anar a buscar la meva filla i que tampoc tinc el mòbil per fer una foto a la matrícula ni per prendre nota de les dades del conductor. Intento treure la bici de sota el cotxe. No puc, està enganxada. Li dic al conductor que, almenys, tiri enrere perquè la pugui treure. Ho fa. La bici està bé i jo també: només tinc algunes rascades i el dolor muscular del xoc. Marxo cap a buscar la meva filla mentre el fill del conductor deu estar digerint el que acaba d’aprendre sobre conducció i sobre com els adults se suposa que ens hem de responsabilitzar dels errors i del dany que causem. Després ens estranyem que, com publicava aquest diari ahir, més de 80 ciclistes hagin mort en sinistres des del 2010 i més de 640 hagin quedat ferits greus.
Al pensar-hi amb més distància se’m fa evident (i se’m recorda quan ho explico) que he estat prou imbècil de no haver pres les dades del vehicle i del conductor. Em persegueix la frase que no vaig dir: “Pots baixar del cotxe?” La imatge del moment del xoc em torna contínuament. El que va passar (que afortunadament va ser lleu), el que hauria pogut passar i el que no va passar: que el conductor baixés, em preguntés com estava, es disculpés i es responsabilitzés. Al (lleu) dolor i l’ensurt s’hi suma la sensació de culpa i la ràbia: per què m’he de sentir jo culpable de no haver sabut reaccionar amb més sentit?
Em trobo lidiant obsessivament (cristianament) amb la culpa. La idea de responsabilitat m’apareix com un intent de sortida de l’atzucac. Sé que no soc culpable sinó la víctima d’una imprudència; però constato que em sento culpable, i em pregunto pel meu grau de responsabilitat en la resolució de la situació.
El conductor, sens dubte, no va actuar amb responsabilitat, però: i jo? La responsabilitat implica reconèixer que no tot depèn de nosaltres, però que hem de fer-nos càrrec del que sí que és producte de la nostra acció. El psicoanalista Manel Baldiz planteja que responsabilitzar-se significa “poder donar respostes particulars, pròpies, íntimes, de com cadascun està concernit i implicat” en el que fa. Més enllà de l’episodi del xoc, trasllado la qüestió als temes que treballo com a sociòleg: les desigualtats socials. ¿És just demanar a les persones víctimes d’injustícies, d’abusos, de relacions de violència, de situacions de precarietat que es responsabilitzin de les seves actuacions al respecte?
Destriar responsabilitat de culpa és fonamental. Sovint les víctimes d’abusos, violència o desigualtats viuen amb la càrrega de la culpa. Una culpa que fa que no denunciïn abusos i violacions, que naturalitzin situacions de desigualtat. La culpa et paralitza, et tanca, et porta a un carreró sense sortida. La responsabilitat, en canvi, ens empodera perquè ens permet reconèixer el nostre marge d’actuació (sense menystenir-lo ni magnificar-lo), per ínfim que sigui (i com més petit més valuós), ens mostra la mesura de les nostres possibilitats per fer front a les injustícies i a les violències, ens recorda que tenim capacitat (per petita que sigui) per transformar les nostres vides.