Nosaltres i els ciclistes a la carretera

El conductor que diumenge va atropellar un grup de vuit ciclistes a Castellbisbal i en va matar dos, conduïa drogat, anava a més velocitat de la permesa, sense carnet i tenia antecedents. La jutge en va ordenar l’ingrés preventiu a presó. D’això se’n diu fer justícia.

La immensa majoria de conductors no anem pel món en aquestes condicions criminals i tota l’empatia és per a aquells ciclistes, però siguem sincers i pensem un moment en la relació entre nosaltres i els ciclistes a la carretera. Ja començo jo: quan me’n trobo un grup, el primer pensament és de contrarietat perquè haig de frenar, reduir la marxa, anar a la seva velocitat i esperar que es donin les condicions per avançar-los. Noto un primer rampell de molèstia, com si el meu temps estigués per sobre del seu temps perquè jo no vaig de passeig i ells sí, com si m’obliguessin a fer una maniobra d’avançament per un caprici seu, a diferència de quan has d’avançar un camió, que és enutjós igual però, almenys, ell també va per feina.

Després, si ho penso, al final arribaré uns segons (un minut?) més tard, només, a la meva destinació. O sigui que el retard no té gaire importància, per no dir cap. I trobo que aquest seria el pensament a retenir sempre: al volant, amb ciclistes o sense, no hi ha pressa, no hi ha d’haver pressa, i si n’hi ha malament, perquè és més fàcil tenir o causar un accident.

Admetem-ho: amb els més lents i amb els més febles que nosaltres de seguida perdem la paciència. Per això quan soc al volant els ciclistes poden ser una molèstia passatgera i quan soc un vianant hi ha ciclistes que són un perill.