La melancolia o malenconia acostuma a associar-se a estats d'ànims apagats o fins i tot tristos, i pot contraposar-se fàcilment a la bilis, és a dir, a l'enervació, a la manca de control emocional, etc. No té gaire sentit, això. En grec, melancolia vol dir literalment "bilis negra" ("còlic" té la mateixa arrel). La medicina antiga, i en concret l'anomenada teoria dels humors, identificava l'excés de bilis amb allò que avui anomenaríem depressió. Hi ha un estudi molt bonic de Michael Screech sobre la presència d'aquest concepte en l'obra de Montaigne i al Renaixement en general, que vaig llegir fa força anys quan redactava la tesi doctoral. Explico tot això perquè per primera vegada a la meva ja llarga vida d'espectador de declaracions postelectorals l'atmosfera era essencialment melancòlica. Directament o indirectament, la majoria de candidats no van parlar del futur, sinó del passat. Per què? Doncs perquè com explicava l'Esther Vera, no estem simplement davant de l'ensopegada, o bé de la victòria, d'aquest o d'aquell altre, sinó d'un veritable canvi de cicle, amb unes conseqüències que encara són molt difícils d'avaluar. Això, evidentment, en el cas que s'arribin a concretar en alguna cosa i no siguin el tret de sortida d'una gens improbable repetició electoral.
Comencem per l'inqüestionable guanyador en vots i escons d'aquestes eleccions, el PSC de Salvador Illa. Atesos els percentatges, ¿no era el moment d'exhibir un to optimista i expansiu, potser? Sembla que no. En la seva breu intervenció, Illa va evocar melancòlicament els anys més durs d'aquell PSC de Raimon Obiols marcats per la implacable piconadora electoral pujoliana. No estem parlant de qualsevol cosa: fa exactament 40 anys, el 1984, CiU va obtenir 72 diputats, que són molts diputats, mentre que el PSC se'n va quedar només 40. La diferència és bestial. La melancolia d'Illa, en aquest sentit, era més que justificada i tenia un explicable component reivindicatiu: perseverança, feina i capacitat d'adaptació (i també de readaptació: el fort accent català d'Illa quan parla en espanyol no és res més que això). En tot cas, fer referència al passat quan s'acaba d'obtenir una victòria vol dir moltes coses, i és probable que alguna tingui a veure amb la dificultat objectiva per presidir la Generalitat almenys de manera immediata.
Més melancolia: el president Pere Aragonès, la nit abans de fer un pas al costat, va evocar l'antiguitat del seu partit, ERC. Esquerra existeix des del 19 de març del 1931, efectivament, cosa que poden dir ben pocs. Contraposar una derrota important, però puntual, amb un recorregut històric de 93 anys té sens dubte sentit. Encara que es vulgui plantejar en relació al futur, no deixa de ser una apel·lació al passat. Els de la CUP també van fer un plantejament semblant: malgrat haver perdut molt pes al Parlament –deia Estrada– farem com en els vells i bons temps, quan la lluita contra el capitalisme heteropatriarcal es duia a terme sobretot al carrer. Malgrat els bons resultats, Junts va plantejar un escenari prudentment obert: en termes aritmètics és molt improbable que Puigdemont torni a ser president de la Generalitat, si més no a curt termini. Però queda l'èpica del 2017, esclar: això pot estirar-se com una goma. Més melancolia, doncs.
El rei indiscutible dels melancòlics, tanmateix, va ser Carlos Carrizosa, que rememorà en un to gairebé líric i gens estrident, cosa força inusual en ell, la trajectòria de Ciutadans des dels seus moments de glòria fins a l'extraparlamentarisme dur. I tot en només 19 anys! Alejandro Fernández, un altre triomfador de la nit, va aprofitar el to proposant acollir paternalment els seus germans de Ciutadans. "Som el mateix", va venir a dir. No és ben bé així: en eleccions anteriors es va veure clarament que qui havia crescut amb els vots dels taronges havia estat Vox, no pas el PP. Vox, per cert, va ser el partit menys melancòlic de tots: tenen el vent a favor i per això parlen de futur, ni que sigui a còpia de matrimonis de conveniència amb el PP (no han fet més que començar). L'extrema dreta no fa por a una part important de la població perquè ja no s'identifica amb la sinistra caspa franquista, sinó amb una cosa transgressora i guai. I si substitueixen Franco pel general Videla, entendran igualment Milei.
Fa 42 anys, quan el PSOE de Felipe González va guanyar les eleccions espanyoles, el canvi de cicle polític en relació a la UCD i el postfranquisme era nítid i més o menys previsible. El canvi de cicle actual, en canvi, és borrós, desdibuixat i inevitablement incert. Més val no fer gaires prediccions, ni tampoc descartar certes aliances que ara mateix qualificaríem de monstruoses.
