El resultat de les eleccions no deixa cap dubte: el panorama institucional està virant cap a la dreta i les primeres enquestes ja pronostiquen la propera victòria del PP a les generals del juliol. És cert que el PSOE aguanta –només ha perdut quatre-cents mil vots–, però per repetir al govern no només hauria de millorar resultats: també depèn del que passi amb els partits a la seva esquerra. Sumar, la nova confluència d'actors, encara és una completa incògnita i s'enfronta a l'acceleració sobtada dels temps electorals. A més, Podem s'ha desplomat.
Podem ha perdut la immensa majoria del seu poder territorial: ha passat de 47 diputats autonòmics a 14 i s'enfronta a la quasi desaparició als Parlaments de Madrid, Castella-la Manxa, Canàries, València i Cantàbria. Als mitjans d'esquerres es dona la culpa a la “falta d'unitat” com si no importés res més enllà de Twitter. Però la desunió no explica l'alta abstenció localitzada sobretot en districtes de renda baixa de les ciutats on se suposa que resideixen segments socials importants per a aquesta formació. Part d'aquest electorat sí que es va activar durant el sorgiment d'aquests nous partits el 2014 empès per l'energia política desplegada el 15-M i les noves organitzacions de base que es van crear. Avui, tancada aquesta oportunitat, la desafecció política va en augment i, com a conseqüència, el clima resulta més favorable a les dretes, incloent-hi les postfeixistes.
Què ha passat? A finals del 2019, Podem estava en crisi. Encara que havia arribat a tenir cinc milions de vots, a cada nova elecció anava perdent suports de manera evident. La guerra interna havia deixat un partit compost per un grapat de càrrecs i els seus assessors sense estructura de base i sense articulació possible amb la societat organitzada: una closca buida entregada als argumentaris i la batalla pel relat. Van veure la seva salvació en l'entrada al govern –mitjançant la coalició Unides Podem–, justificada amb el discurs de demostrar “la seva utilitat”. El partit de la protesta es convertia en partit de poder. Però a la llum dels resultats obtinguts a les últimes eleccions, no sembla haver convençut el seu electorat que les seves renúncies programàtiques i el seu afany per aconseguir ministeris estaven justificats.
Queden enrere aquests anys de batalla a matadegolla amb el seu soci de govern, el seu afany en la guerra cultural i en discursos tàctics que oscil·len segons el clima mediàtic. Tot això, a més, en un escenari complex de crisis superposades, amb pujades de l'energia disparades, una inflació que castiga els que tenen menys ingressos i amb una altra de l'habitatge ja perenne. El programa reformista tampoc sembla haver resultat prou creïble i algunes de les lleis que es venen com a conquestes, com la reforma laboral o la de les pensions, van aportar tímids avenços i, fonamentalment, es van limitar a fixar alguns dels retrocessos que havien imposat els últims governs del PP.
Avui les lluites socials que van donar sentit a Podem i els nous partits, i que van inaugurar l'oportunitat política d'“assaltar el cel”, tampoc no estan en un moment àlgid de mobilització, encara que constitueixen l'única possibilitat efectiva de frenar la dretanització social que treu el cap en els contextos de crisi. El front popular és efectiu si és per baix i més enllà dels partits.
Ens trobem, doncs, en un escenari que sembla portar a la fi del cicle progressista. El PSOE depèn dels bons resultats de Sumar per poder reeditar govern. Però el repte més important de l'enèsim intent de refundació de les esquerres que és Sumar no és la unitat, sinó mobilitzar l'abstenció, eixamplar el nínxol de les esquerres. Si no ho fa, tot plegat podria quedar en una competència amb el PSOE per disputar-se el mateix electorat, amb dos projectes que comencen a assemblar-se massa. No ho té gens fàcil. No en tindrà prou amb una líder trendy o amb una nova ronda de màrqueting i de disputa pel relat a semblança de l'últim Podem. Per als partits no connectats amb els poders econòmics que diuen representar els de baix, les respostes tenen més a veure amb com tornar a articular una política popular més ajustada a la composició de barris i pobles conformats per poblacions precàries, mestisses i desafectes a la política. És a dir, amb la capacitat de construir organització i un projecte estable que només serà possible a mitjà-llarg termini. Ara com ara, i encara que s'aconsegueixi tornar a governar, és l'única possibilitat de superar la crisi de les esquerres, però no sabem si això forma part de la proposta.
