Les cicatrius emocionals de la inflació

Fins enguany, la inflació a les economies avançades com els Estats Units i el Regne Unit havia registrat durant tant de temps nivells tan baixos que calia estar ben entrat en la maduresa per recordar com era tirar endavant amb les dràstiques pujades de preus de finals dels 70. Era dur. El 1980, la inflació anual dels preus de consum als Estats Units va tocar sostre amb un 13,5%. Al Regne Unit, va assolir el 24,2% el 1975 i, després d’una davallada, va tornar a enfilar-se fins al 18% el 1980.

Ara bé, les xifres dels titulars no revelen les conseqüències de l’alta inflació. Tampoc no ho fa una anàlisi econòmica raonada dels costos associats, incloses les distorsions que sorgeixen de la interacció entre l’augment dels preus i el sistema fiscal, l’erosió dels estalvis de les famílies o els efectes de la incertesa resultant sobre la inversió i el creixement.

Els economistes assenyalen que els increments de la taxa d’inflació tenen un efecte redistributiu, perquè perjudiquen els que tenen estalvis però beneficien els prestataris reduint-ne el deute en termes reals. Però això amb prou feines serveix de consol als que tenen hipoteques feixugues i ara paguen els tipus d’interès –i, per tant, el percentatge de la seva renda disponible– més alts dels últims temps.

El seu efecte redistributiu fa que la resposta dels organismes públics a la inflació sigui inevitablement política. En aquest sentit, el Banc d’Anglaterra sembla pecar de miopia quan demana reiteradament que no es reclamin pujades salarials equivalents a la inflació. La renda neta disponible mediana anual de les famílies al Regne Unit és d’unes 31.000 lliures esterlines (uns 36.690 euros), en un moment en què es preveu que la factura energètica arribi a superar les 4.000 lliures (uns 4.740 euros) l’any des del gener (era de 1.400 lliures l’octubre del 2021) i en què els preus de l’alimentació han pujat gairebé un 10% en els últims 12 mesos.

La por del Banc d’Anglaterra que es produeixi una espiral inflacionista és racional. Això no obstant, les anàlisis econòmiques racionals no tenen en compte les conseqüències emocionals de l’alta inflació, que s’entenen amb més facilitat en casos d’hiperinflació. Hi ha un ampli consens sobre el fet que l’experiència d’Alemanya amb aquest fenomen als anys 20 del segle passat va contribuir a la inestabilitat social i va tenir una influència en les polítiques econòmiques que ha perdurat fins als nostres dies.

Però fins i tot els episodis inflacionistes menys greus, com el dels anys 70, deixen cicatrius emocionals. Jo era adolescent quan es va produir i recordo com si fos ahir l’ansietat evident de la meva mare, que tenia por de no poder pagar el que costava alimentar-nos una setmana. Tenia un armari on emmagatzemava llaunes o aliments secs comprats d’oferta, una mena de compte d’estalvi per alimentar la família. Encara ara tinc un armari com aquell a casa i també he heretat la seva obsessió per apagar els llums i mantenir baix el termòstat. Aquests hàbits faran molt de servei a la meva família el 2022 i el 2023, però són anteriors a la crisi que estem vivint, cosa que reflecteix l’empremta de les pors de la meva mare.

La inflació actual supera de lluny cap experiència recent. Durant molt de temps s’ha pensat que era més probable que els preus dels productes d’ús quotidià –com ara la roba, els aliments, els electrodomèstics o els articles per a casa– baixessin que no pas que pugessin, una sensació més acusada que amb l’encariment de serveis com el transport o les assegurances. Avui dia, però, es registra un augment de les peticions d’ajut als bancs d’aliments dels Estats Units i el Regne Unit, així com de l’ús de diners en efectiu perquè la població mira de controlar més les despeses. Tant se val què indiqui això sobre si l’economia està o no en recessió; poques emocions són més fortes que la por i l’angoixa d’un pare o una mare davant de la possibilitat de no poder oferir menjar i un sostre als seus fills.

El cost no monetari d’una inflació disparada arriba just després de l’experiència molt diferent però similarment dolorosa de la pandèmia del covid-19. ¿Com afectarà un hivern dur econòmicament els joves que ja han passat la major part de dos anys aïllats dels seus companys pels confinaments i que han vist trastocada la seva educació? S’està modelant una generació profundament ansiosa davant dels nostres ulls.

Prendre consciència del cost emocional de la inflació actual porta a dues conclusions. La primera és que respondre-hi des de la política és més complicat –i més transcendental– que encertar-la des del punt de vista econòmic. Tot i que no hi ha dubte que el nostre assessorament serà important per mirar de limitar aquest episodi inflacionista, els economistes no som més que teloners. Els polítics podrien optar amb bon criteri per mesures que l’ortodòxia imperant en matèria econòmica portaria a descartar (com ara caríssims ajuts fiscals a famílies en dificultats o intervencions per fixar preus).

L’eficiència econòmica no és la primera prioritat en una crisi. Per això, els ministeris d’Economia previsors haurien d’estar preparant plans de racionament d’alguns productes energètics i alimentaris per si fessin falta (com va ser el cas de la benzina als Estats Units i al Regne Unit a mitjans dels 70).

L’altra conclusió és que probablement aquest període tindrà conseqüències socials importants. Des de finals dels 80, Occident ha viscut gairebé quatre decennis de globalització marcats per una filosofia política que feia èmfasi en les forces del mercat i establia una nítida distinció entre l’estat i l’economia.

Les condicions del consentiment social a les empreses estan canviant de soca-rel arran de la crisi financera mundial del 2008, la pandèmia i l’actual crisi del cost de la vida. Segons sembla, la majoria dels polítics encara no se n’han adonat o no s’han pronunciat en aquest sentit. Però la idea que els beneficis sense fi a escala mundial, les primes per als que ocupen el cim de l’escala salarial i les recompres d’accions poden continuar existint toparà aviat amb la realitat. L’única incògnita és quina forma prendrà la transició cap al nou consens.

Copyright Project Syndicate