'Ciao', Colau; fins quan, Puigdemont?
En política, a l’empresa, a l’esport... Arreu són importants els lideratges, que és com dir les persones. Lideratge no vol dir prescindir del grup, de l’equip, de la feina col·laborativa. Vol dir tenir algú que estiri i empenyi, que marqui el camí, que en els moments decisius es posi al capdavant, que tingui autoritat moral, credibilitat. Algú valent en el sentit menys histriònic de la paraula. Algú fort en el sentit més poètic. El bon líder no exigeix culte a la personalitat o unanimitat al seu voltant, sinó que sap escoltar, sap catalitzar energies, sap treure el millor dels que l’envolten.
Com anem de líders? Passats tres lustres des dels inicis del 15-M i l’independentisme, els dos moviments n’estan quedant orfes. Els lideratges també es poden degradar, empetitir. No és el mateix un líder que un cap de colla. Al bon líder fins i tot li reconeixen el valor els enemics o rivals. Els caps de colla només cohesionen els convençuts. Qui ha fallat, els líders o la gent? Igual que als líders els hem de reconèixer el mèrit quan les coses van bé, també els hem de poder atribuir la responsabilitat quan van malament.
Ara mateix hem tingut el comiat planificat d’Ada Colau i l’adeu abrupte, inesperat i embrutit d’Íñigo Errejón. En el mateix terreny podemita, ja va plegar Pablo Iglesias. L’espai de la revolta social sorgit fa més d’una dècada s’ha anat aprimant fins a perdre gairebé tot el vigor. La seva expressió política s’ha minimitzat, la força al carrer s’ha diluït.
El comunicat d’Errejón, un mea culpa intel·lectualitzat, revela les febleses i vergonyes rere un llenguatge bizantí. Errejón ha convertit les acusacions de violència masclista en "una subjectivitat tòxica que en el cas dels homes el patriarcat multiplica". A vegades les paraules mostren tant com amaguen. Sense paraules netes i clares no es pot liderar. El 15-M va voler canviar-ho tot, inclòs el llenguatge, i al final ha quedat segrestat pel llenguatge. Poc ha canviat. Mai és fàcil portar la revolució a les institucions.
El pas del carrer al poder, si més no al poder barceloní, va ser molt ràpid i mal paït, certament pels poders de sempre a l’ombra, però també pels mateixos protagonistes. Colau marxa amb un llegat agredolç: les tan criticades superilles formen part del millor, igual com les polítiques socials per recosir els barris pobres; en l’habitatge, en canvi, el seu gran camp de batalla, no se n’ha sortit. I pel que fa a les decisions estratègiques, deixa dues taques que van minar el seu nom i que tenen noms i cognoms: acceptar ser alcaldessa amb els vots de Manuel Valls (el titella de les elits anticolauistes i antiindependentistes) i donar gratis els vots a Jaume Collboni per evitar el tàndem del sobiranisme tranquil Trias-Maragall. Al final, descavalcada, ella mateixa posa fi al seu lideratge amb una elegant sortida d’escena. Ciao, cara.
Quina és la situació en l’independentisme? Tota una altra. Els lideratges desgastats es resisteixen a deixar pas. Puigdemont, que havia flirtejat amb quedar al marge de la brega partidista, torna a agafar ara ja sense subterfugis les regnes de Junts. I Junqueras, que s’havia situat també en una mena de poder a l’ombra, presenta batalla interna per prendre el control total d’una ERC abocada al caïnisme més descarnat. Des de fora, amb la boca més grossa o més petita, se’ls veu a l’un i a l’altre com a líders amortitzats, confrontats, amb més passat que futur. Allò que els catapulta no és el convenciment dels seus (en especial en el cas de Junqueras), sinó la manca d’alternatives internes (en el cas de Puigdemont, sense amnistia i amb exili, es fa difícil el relleu). Corren el perill, doncs, de ser lideratges enquistats que allarguin l’agonia del moviment independentista.
La rèplica als lideratges caiguts del 15-M i als enquistats de l’independentisme són els lideratges populistes de l’extrema dreta, que, més que parlar clar, menteixen i distorsionen amb una claredat diàfana: Abascal i Orriols. L’altra rèplica són els lideratges pragmàtics del socialismeal poder, tant Illa, que també parla clar –la Catalunya plural dins l’Espanya plural–, com Sánchez –o involució o jo–.