“La Chunga”, d’Amèrica al Liceu (1959)
Peces històriques
D’una crònica d’Andreu Avel·lí Artís, Sempronio (Barcelona, 1908 - Sitges, 2006) a l’antologia Los barceloneses (1959). Traducció pròpia. L’artista Micaela Flores Amaya, La Chunga (Marsella, 1938-2025) va morir dissabte passat. Nascuda a la França de l’emigració i arribada a Barcelona amb els seus quan tenia un any, era la bailaora més popular de la segona meitat del segle XX.
Fa una setmana, a l’amic que m’invitava a integrar-me en el cor general que celebrava el retorn de La Chunga li vaig dir, allargant la conversa: -Parlaré d’ella més endavant, quan se’m presenti una ocasió que valgui la pena-. Ahir, per telèfon, vaig oir la mateixa veu amical: -Ja tens l’ocasió: La Chunga actua dissabte al Liceu-. Caram amb la noia! Quina marxa! Recordo (per haver-ho sentit dir) el cas d’una jove Raquel Meller, que també va actuar al Liceu l’endemà de debutar en un cafè-cantant del Paral·lel. La Chunga no ha sorgit pas del Paral·lel. Ve de més enllà: de Montjuïc. És cert que acaba d’arribar d’Amèrica. Que va ser filmada per a una pel·lícula de Hollywood i que ha ballat a Nova York i a Mèxic. És cert que va baixar de l’avió, al Prat, feta una model de gitana senyoreta, vestida amb un abric “saco” i duent en braços un “chihuahua”, un d’aquests gossos que va posar de moda Xavier Cugat i que és la mascota d’artistes estarrufades. Però per famosa que sigui, una gitana no s’escapoleix pas del clan familiar. La Chunga s’ha instal·lat en un hotel de la Diagonal. Però només hi dorm. Cada dia puja a Montjuïc, a dinar amb els seus. Al vespre baixa a la ciutat, a banyar-se a l’hotel i empolainar-se per a renovar la seva segona existència. Es disposa a ballar al Liceu, en una funció d’homenatge al marquès de Cuevas. La noia és conscient de la gravetat del pas. Sobretot quan els seus mentors l’avisen: -“¡Ojo con el mutis! Del centro de la escena a las cajas hay media hora de camino...”. Assaja en el mateix escenari que per a l’actuació de La Chunga serà transformat en campament. Els seus familiars -vuit germans, sis cosins, quatre oncles i infinits parents llunyans-asseguts hieràticament a terra faran costat a La Chunga. [...] Ha estat laboriós triar el ball amb què La Chunga tancarà la seva actuació. Sembla que la rumba era escaient. I “rumbista” i “cantaor” han suggerit rumbes clàssiques. –“No, no... Tiene que ser una rumba catalana” -protesta La Chunga. La rumba catalana té una personalitat especial dins el conjunt del ball flamenc. Però, ¡ai!, les rumbes catalanes tenen lletres no aptes pel Liceu. No hi ha més remei que renunciar a la rumba i optar per unes “bulerías” que La Chunga balla amb brio i molta sal. Es veu que Micaela Flores Amaya (nom i cognom de La Chunga) ha tornat d’Amèrica refinada. Els catorze mesos de contacte amb la societat cosmopolita se li noten, i no tan sols en el vestit “saco” i en l’or que ella i la seva família llueixen. Ha guanyat com actriu i dona. L’esparracada, desgrenyada i de peus nus, és ara una noia maca. En la fragor de la dansa, endevinem que no li costaria gaire enviar les sabates a passeig. Però es controla. [...] Superada la prova del Liceu, vol actuar en un teatre. Res, però, d’espectacles folklòrics. Un programa purament “jondo”. –“Busco local para pintar yo misma los decorados” –anuncia–. És veritat. Va aprendre alhora a ballar i a pintar. Pinta tal com balla, amb espontaneïtat total. [...]
