El Mundial de la llibertat de premsa

Secretari general de Reporters Sense FronteresEl president Vladímir Putin va treballar de valent per portar a Rússia la Copa del Món del 2018, però ara que l'espectacle està en marxa, la seva influència ha disminuït. No pot controlar els àrbitres ni el rendiment de la selecció russa, la 'sbornaia', que ocupa el lloc 70 a la classificació mundial, la posició més baixa de tots els equips del torneig. Però té molt més control sobre la cobertura de l’esdeveniment, almenys pel que fa als mitjans de comunicació russos.

A l’índex de la llibertat de premsa mundial, elaborat cada any per Reporters Sense Fronteres (RSF), Rússia ocupa la posició 148 entre 180 països. En lloc d’acceptar la competició derivada del pluralisme, el Kremlin està decidit a manipular les regles de la política i arreglar els 'partits' dels mitjans de comunicació a favor seu.

Des de criminalitzar la difamació fins a prohibir notícies que ofenen els “sentiments religiosos dels creients”, les lleis que Putin imposa a la premsa són cada cop més restrictives. Estan redactades amb prou vaguetat perquè es puguin aplicar de manera selectiva i arbitrària, i els defensors de la llibertat de premsa que intenten qüestionar l''statu quo' són objecte d’una vigilància creixent.

Igual que en un sistema de fitxatges de jugadors fraudulent, els principals mitjans de comunicació russos estan sota el domini del Kremlin. El govern dirigeix les cadenes de televisió –la principal font de notícies dels russos– des del començament de la dècada del 2000, quan es va apoderar de les cadenes ORT i NTV dels magnats Borís Berezovski i Vladímir Gussinski, respectivament. Després de la revolució del 2014 a Ucraïna, aquestes i altres emissores nacionals han augmentat la producció de propaganda favorable al Kremlin.

Per exemple, el 2015 un documental emès per l’emissora estatal Rossia 1 va acusar l'activista de drets humans Nadejda Kutepova d’“espionatge industrial”, una mentida que finalment la va obligar a marxar l'exili. L'any següent, el mateix canal va utilitzar documents falsificats per acusar el líder crític del Kremlin Aleksei Navalni de ser agent del servei d’espionatge britànic MI6. El control per part de Putin dels mitjans estatals s’intensifica des del desembre del 2013, quan els canals es van reagrupar en el consorci Rossia Segodnia per millorar la presentació de la “història” de Rússia.

La televisió no és l'únic mitjà controlat pel Kremlin; internet també està sent emmordassat. Es bloquegen llocs web, es controlen els bloguers, se censuren els cercadors i els agregadors de notícies i es prohibeixen les VPN. L'abril d'aquest any, Rússia va desactivar l'accés a la xarxa de missatgeria xifrada Telegram, de manera que es va afegir a països com la Xina i l’Iran. El més preocupant de tot és que cada vegada hi ha més usuaris d'internet empresonats pels seus comentaris a les xarxes socials, o simplement per haver-se mostrat a favor d'un contingut amb un “m’agrada”.

A 'L’estrany', el premi Nobel Albert Camus va escriure que les poques coses que havia après sobre la vida havien passat “al camp de futbol” i que, com l'adversitat, un xut “no arriba mai des d’allà on t’esperes”. Es podria dir una cosa semblant sobre el terreny de joc dels mitjans de comunicació de Rússia. Des del 1999, quan Putin es va convertir en primer ministre, ja han mort 34 periodistes que informaven des de dins del país, incloent-hi el periodista d’investigació Nikolai Andruixenko, que va ser assassinat l'any passat a Sant Petersburg. En la immensa majoria d'aquests casos, les investigacions s'han estancat i no se n'ha identificat els autors.

En aquestes condicions de risc, molts propietaris dels mitjans de comunicació han optat per abandonar el partit i han venut les seves empreses als oligarques favorables al Kremlin, a qui, en molts casos prèviament Putin havia demanat oportunament que compressin clubs de futbol. Algunes organitzacions periodístiques segueixen oferint un producte d'alta qualitat, però no tenen ni de bon tros tants lectors i espectadors com els principals mitjans controlats per l'estat.

L'únic canal nacional independent, Dojd, va deixar d’estar disponible tant via satèl·lit com per cable el 2014. Galina Timtxenko, la directora de la web de notícies més llegida de Rússia, Lenta.ru, va ser acomiadada el mateix any, juntament amb la major part del seu personal. L'equip editorial del grup de mitjans de comunicació RBC va tenir un destí semblant el 2016. Altres mitjans regionals destacats, com l'emissora de televisió siberiana TV-2 o el principal setmanari independent de Kaliningrad, 'Novie Kolessa', tampoc han pogut evitar el tancament. Cadascun d'aquests mitjans es distingia per la seva cobertura de notícies delicades, des del conflicte a Ucraïna fins a la corrupció d'alt nivell.

Des de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, Rússia no havia tingut mai menys llibertat de premsa i tants periodistes, treballadors dels mitjans de comunicació i bloguers empresonats. A Crimea i Txetxènia fins i tot la protecció més bàsica de la premsa és inexistent. Amb la benedicció del Kremlin aquestes regions s'han convertit en forats negres de les notícies i la informació, i les autoritats hi actuen amb tota llibertat, sense por de les conseqüències.

En els seus partits de la Copa del Món, Rússia ha competit contra altres països de baix nivell com Egipte (45è en futbol i 161è a l'índex de la llibertat de premsa de RSF) i l’Aràbia Saudita (67è al rànquing de la FIFA i 169è al de RSF). Sobre el paper, només l'Uruguai (14è en futbol i 20è pel que fa a la llibertat de premsa) era un rival de pes. I malgrat això, tot i que Rússia ha aconseguit passar a la ronda d'eliminatòries del torneig, l'entusiasme pels partits i les poques probabilitats d’èxit que té Rússia suposen una distracció fugaç.

Pot ser que aquest no sigui el Mundial de la llibertat de premsa, però amb Rússia situada en el punt de mira global, la comunitat internacional pot pressionar en pro de l'alliberament dels periodistes i els defensors dels drets humans empresonats; de la derogació d’unes lleis draconianes; de la relaxació del control governamental sobre els mitjans de comunicació, i del final de la impunitat. És poc probable que a curt termini pugui sorgir una oportunitat semblant. El món no hauria de deixar-la passar.